Sobre la immigració

La immi­gració té motius econòmics o polítics. Els pri­mers són els més impor­tants, men­tre que els segons són con­seqüència dels règims dic­ta­to­ri­als que empai­ten els seus detrac­tors. La immi­gració econòmica té molts anys i ha estat gene­ral a tot el món. Els irlan­de­sos van anar als Estats Units quan se’ls va aca­bar la collita de pata­tes, que era un ele­ment essen­cial per a la seva ali­men­tació. Els cata­lans van anar a Amèrica al segle XIX per millo­rar la seva situ­ació econòmica. Poste­ri­or­ment, els habi­tants de les colònies euro­pees van anar cap als estats que els havien colo­nit­zat. Recor­dem que el pri­mer minis­tre britànic actual és des­cen­dent dels indis colo­nit­zats, men­tre que l’actual pre­si­dent dels Estats Units té arrels irlan­de­ses i l’expre­si­dent Obama tenia ascen­dents afri­cans.

A l’Estat espa­nyol, les dic­ta­du­res van obrir les seves por­tes cata­la­nes a la immi­gració mur­ci­ana, anda­lusa o extre­me­nya. Aquesta immi­gració va tenir de tot: gent sense cul­tura, gent tre­ba­lla­dora, i per­so­nes extra­or­dinàries com Paco Can­del. Aquesta immi­gració ha estat inte­grada en la seva majo­ria.

Ara tenim la immi­gració pro­ce­dent dels països sub­sa­ha­ri­ans i, espe­ci­al­ment, lla­ti­no­a­me­ri­cans. Aquests dar­rers tenen l’avan­tatge de la llen­gua, que els per­met posar-se a tre­ba­llar sense neces­si­tat d’apren­dre el català en el cas que vin­guin al nos­tre país. La immi­gració és un feno­men gene­ral i al qual ens hem d’acos­tu­mar, com és el cas de la població afri­cana als Estats Units o a la mateixa Europa. Hi ha dos juga­dors del Fut­bol Club Bar­ce­lona de raça afri­cana nas­cuts a l’Hos­pi­ta­let i a Mataró. La migració es man­tindrà men­tre hi hagi països pobres i altres que són més rics. De fet, ens hem d’acos­tu­mar a veure que el futur ens pre­senta una bar­reja de races i colors de la pell. Pot­ser tri­garà uns quants anys, però veig venir que el món estarà for­mat per una població mes­tissa, que no vol pas dir amb menys cul­tura que l’ante­rior. Tot­hom té capa­ci­tat per afe­gir-se a la tec­no­lo­gia dels països avançats. Recor­dem, però, allò que deien que “no hem de donar peix als països pobres, sinó ense­nyar-los a pes­car”. En aquesta línia cal tenir en compte que els països avançats només redui­ran la immi­gració des­con­tro­lada que tenim ara quan es deci­dei­xin a inver­tir en els països afri­cans i de l’Amèrica Lla­tina. Els rus­sos i els xine­sos fan un esforç en aquest sen­tit, però no crec que vagin molt enllà.

Els immi­grants con­ser­ven les seves tra­di­ci­ons. Recordo la mani­fes­tació per la 5a avin­guda de Nova York el dia de Sant Patrici. O els gue­tos que for­men les comu­ni­tats xine­ses o musul­ma­nes en alguns països euro­peus o nord-ame­ri­cans.

Els immi­grants no ho tenen fàcil a l’hora d’inte­grar-se al país d’aco­llida, i els països que els reben tam­poc. La immi­gració con­sis­teix a bar­re­jar cul­tu­res ben dife­rents i això pot supo­sar enfron­tar cul­tu­res.

És un feno­men que no es pot atu­rar, però es pot regu­lar i con­tro­lar. Els països que reben els immi­grants han de fer un esforç d’inte­gració molt més intens del que es fa en l’actu­a­li­tat. Un immi­grant és una per­sona com nosal­tres, amb les matei­xes i vir­tuts i els matei­xos defec­tes, però que ha nas­cut en països no desen­vo­lu­pats i aban­do­nats per part dels països més rics, que obli­den que la pri­mera feina que tenim és aju­dar-los a desen­vo­lu­par-se sense que per­din la seva cul­tura. I pre­ve­ient que tard o d’hora vin­dran a casa nos­tra i es crearà el mes­tis­satge de què par­lava abans i que nosal­tres no veu­rem, però sí els nos­tres nets.