Aquelles cols del Jaumic

Enre­ti­rat ja de tot. Orfe el tan­cat de les ove­lles que va manar tota la vida, amunt i avall de les mun­ta­nyes i cap al pla i fins a tocar el mar, en Jau­mic es va recloure al seu petit món de Par­di­nes. Vivia amb molts records però amb molt poca cosa, que no vol dir que hagués pogut viure amb més, però aquells que venien del temps on no hi havia res i vivien en un país on tot és rost s’havien acos­tu­mat a pas­sar amb el que tenien. I en Jau­mic el que tenia era un hort a l’entrada mateix del poble. Un hort on a l’hivern les cols s’arris­sa­ven espe­rant paci­ents el camí de l’olla. Cols i poca cosa més, perquè tam­poc neces­si­tava gaire cosa, ni havia arri­bat el temps modern de sem­brar per no recol·lec­tar per falta de ren­di­bi­li­tat. Mare de Déu, Jau­mic, quin món, no cal pas que hi tor­nis!