‘Qué nivel, Isabel’

La política és un art tan noble com apas­si­o­nant. Un no ignora que pro­cla­mar-ho així, tal com estan les coses, té un punt de teme­rari, però una dis­ci­plina que segons la seva visió més platònica busca afa­vo­rir el bé públic per sobre del par­ti­cu­lar no només és necessària per arti­cu­lar una soci­e­tat sinó que és impres­cin­di­ble. El seu gran pro­blema, doncs, no és con­cep­tual, sinó del des­pres­tigi que pateix per obra i gràcia exclu­siva d’aquells que són els encar­re­gats de prac­ti­car-la. És un mal gene­ral, estès per totes les ide­o­lo­gies i racons, tot i que s’ha de dir que en això de polítics mal­des­tres, incapaços i espe­ci­a­lis­tes a enge­gar-se un tret al peu, també hi ha cate­go­ries. I els del PP, amb el permís dels de Vox, són d’aquells que acos­tu­men a tenir tots els números per endur-se el pri­mer premi de la rifa. Per dir-ho clar, i no caure en l’argu­ment de la rèplica fàcil, la crítica no va de ser retrògrada en l’aspecte social, libe­ral en l’econòmic o espa­nyo­lista en el ter­ri­to­rial. Que cadascú pensi el que li sem­bli, només fal­ta­ria, sem­pre que no es tras­pas­sin els límits d’allò que podríem dir que és “civi­lit­zat”. La dis­cussió, doncs, és molt més ele­men­tal. De tenir nivell, ni que sigui bàsic, o ser direc­ta­ment un totxo. I només cal repas­sar com ha anat el debat d’inves­ti­dura per cons­ta­tar que els popu­lars neces­si­ten pro­gres­sar en allò que en l’àmbit acadèmic n’hi diuen “com­petències bàsiques”. Perquè de ceba­llot se n’ha de ser una estona per no saber ni bus­car una citació literària a la Viquipèdia i aca­bar fent el més estre­pitós dels ridículs en horari de prime time. I què dir d’Isa­bel Díaz Ayuso, la gran espe­rança del par­tit, que sí, d’acord, a Madrid elec­to­ral­ment arrasa, però cada cop que obre la boca puja el preu del pa, ja sigui per insul­tar com si estigués a la gra­de­ria del Ber­nabéu o per inten­tar, després, jus­ti­fi­car la sor­tida de to amb uns argu­ments –tot allò de la fruita– que fan rubo­rit­zar. De debò això és el millor que tenen? I alguns, encara, es pre­gun­ten com, amb aquest desert enfront, algú com Sánchez ha aca­bat de nou de pre­si­dent.