Nosaltres parim

Nosal­tres parim, nosal­tres deci­dim. Era una frase anti­quada però mai no ha per­dut del tot la vigència perquè la llei de l'avor­ta­ment té massa defec­tes, prin­ci­pal­ment el de no ser una llei de ter­mi­nis. Durant anys, el pro­blema s'ha tram­pe­jat amb sen­tit comú i certa per­mis­si­vi­tat. Tot­hom ho sabia: si volies avor­tar, un psi­quia­tre et sig­nava un paper que deia que no esta­ves gaire fina.

Així anàvem fent, fins que va arri­bar l'escàndol. Una extre­ba­lla­dora enra­bi­ada d'una clínica de Bar­ce­lona, amiga d'un agent de la Guàrdia Urbana, va anar a parar pri­mer als Mos­sos d'Esqua­dra i després, per ordre del jut­jat, a la Guàrdia Civil. Deten­ci­ons tele­vi­sa­des i detalls esca­bro­sos. Les mans al cap.

El mateix sen­tit comú que diu que una dona ha de tenir dret a avor­tar també diu que no és reco­ma­na­ble fer-ho als cinc o sis mesos. Però una llei absurda obre la porta a la pica­resca i als apro­fi­tats, que la por­ten fins a l'extrem sense escrúpols. En el cas de l'avor­ta­ment, l'únic camí rao­na­ble és una llei de ter­mi­nis com la que pro­posa l'Obser­va­tori de Bioètica de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. I que deci­deixi qui ha de deci­dir.