El paper intranscendent del rei

La XV legis­la­tura espa­nyola va arren­car ahir amb el dis­curs d’un rei que política­ment no hau­ria de tenir cap paper i que, tenint en compte les absències de dife­rents par­tits a l’acte, hi ha una part impor­tant de la ciu­ta­da­nia que no té cap interès a saber què diu. Mal­grat això, Felip VI no va des­a­pro­fi­tar l’ocasió de llançar algun mis­satge sobre la supo­sada neces­si­tat de dei­xar als joves “una Espa­nya sòlida i unida, sense divi­si­ons ni enfron­ta­ments”. Una afir­mació, aquesta, que no es pot des­lli­gar de les com­ple­xes nego­ci­a­ci­ons que han desem­bo­cat en la inves­ti­dura de Pedro Sánchez i en el debat polèmic a l’entorn de la llei d’amnis­tia que hi ha anat apa­re­llada. Cons­ti­tu­ci­o­nal­ment el monarca té adju­di­cada la funció de san­ci­o­nar les lleis apro­va­des pel Congrés, con­vo­car o dis­sol­dre les corts gene­rals, pro­po­sar al can­di­dat amb més pos­si­bi­li­tats la for­mació d’un govern i de tant en tant pro­nun­ciar algun dis­curs que li super­vi­sen des de La Mon­cloa o direc­ta­ment li redac­ten.

És a dir, un rol mera­ment fun­ci­o­nal, de tràmit, que deixa tot el pro­ta­go­nisme als dipu­tats ele­gits pel poble, tret des jar­dins on a vega­des s’endinsa o el fan endin­sar-se. Recor­dem, per exem­ple, el famós “«Nunca fue el español len­gua de impo­sición»” del seu pare o l’abran­dat dis­curs seu del 3-O. Tot el que surti d’aquest car­ril gri­nyola, per això els par­la­ments reals solen ser tan mesu­rats com buits, encara que mai s’esca­pin de les rei­te­ra­des i pesa­des cri­des a la uni­tat de la pàtria. Fins i tot emmar­cat en aquests paràmetres tan pre­vi­si­bles, el rei Felip VI no pot evi­tar caure en la con­tra­dicció de dema­nar uni­tat quan en les últi­mes elec­ci­ons s’ha apos­tat jus­ta­ment per la diver­si­tat. El dia de la pro­cla­mació de Pedro Sánchez com a pre­si­dent, Felip VI va fer un dis­curs amb la cara, sense parau­les, però amb un ric­tus de pomes agres amb el qual sem­blava que pre­nia par­tit; segu­ra­ment per això ahir es va esforçar una mica més a con­te­nir les emo­ci­ons. No és l’únic que arros­sega con­tra­dic­ci­ons, els par­tits cata­lans que ahir van renun­ciar a assis­tir a l’acte bé que par­ti­ci­pen de la monar­quia par­la­mentària. Que almenys en aquesta legis­la­tura en tre­gui més pro­fit Cata­lu­nya.