Anècdota de fi d’any

El dar­rer dia de l’any uns amics van viure una petita història tan ines­pe­rada com agra­da­ble. Eren les vuit del ves­pre i ja tan­ca­ven totes les boti­gues en aquell sec­tor de l’Eixam­ple. Van entrar en un esta­bli­ment, encara a temps de com­prar un regal per a un parent.

En el moment que ana­ven a pagar –l’objecte valia mil sis-cen­tes pes­se­tes– el boti­guer rebutjà els diners, tot dient amb la màxima sen­zi­llesa: “La dar­rera venda de l’any, no la cobrem mai.” No hi donà cap importància, no era una “acció publi­citària”, sinó una dis­cretíssima satis­facció de man­te­nir un cos­tum que aneu a saber quan començà i qui el començà.

Els cli­ents i el boti­guer es van feli­ci­tar mútua­ment l’any nou, i els meus amics ho van expli­cant, i fan bé, perquè en el món mal­ca­rat d’avui aquests fets –que es viuen sem­pre per casu­a­li­tat– ale­gren la sang i refres­quen els pen­sa­ments. El que no diuen els meus amics és el nom o l’adreça de la botiga, i també ho encer­ten, perquè no es tracta de fer “pro­pa­ganda” d’una acció tan pura i, si se’n fes, l’any vinent hi hau­ria cua davant l’esta­bli­ment i es pro­dui­rien unes cor­te­sies hipòcri­tes i pin­to­res­ques: “No, no, vostè era pri­mer…”, “No, no cal­dria sinó, passi, passi…”, “No tinc pas tard…”

El que sí que m’han dit, i puc repe­tir-ho, és que la botiga ven objec­tes de pape­re­ria, i penso si l’autor de la idea –o el con­ti­nu­a­dor– no és pas una d’aques­tes per­so­nes que es tro­ben sovint ama­ga­des en les modes­tes trin­xe­res de la cul­tura i que hi tre­ba­llen amb una sen­si­bi­li­tat que a vega­des no es mani­festa en nivells més enlai­rats o en àmbits més pre­ten­si­o­sos. En altres temps jo vaig freqüentar, per raons de feina, algu­nes anti­gues imprem­tes bar­ce­lo­ni­nes, i en recordo algun per­so­natge excep­ci­o­nal per la seva dis­creció de tracte, la seva cor­te­sia, el seu amor pro­fundíssim al tre­ball que feia.

Gent seri­osa, que no vol dir enso­pida; gent amb una consciència molt viva, i exi­gent, que no vol dir petri­fi­cada; gent –i aquest boti­guer de l’Eixam­ple m’hi ha fet pen­sar– que feien com­pa­ti­ble la seva pro­fes­si­o­na­li­tat amb el gust per uns detalls per­so­nals que des­co­bries al cap d’un quant temps de par­lar de feina.

Penso que no és pas amb solem­nes decla­ra­ci­ons, sinó amb detalls i hàbits d’aquesta mena com de fet cons­truïm la nos­tra vida i, sota la seva apa­rença de sim­ple “curi­o­si­tat” –que és allò que veuen els altres–, hi ha una intenció, for­mu­lada d’una manera més o menys cons­ci­ent, de donar un sen­tit a la nos­tra acti­vi­tat més enllà del ren­di­ment que ens pugui pro­por­ci­o­nar.

En tot cas, els meus amics van escam­pant la bona nova del boti­guer que, “la dar­rera venda de l’any, no la cobrem mai”, i l’anècdota ens pot aju­dar a tots a refle­xi­o­nar sobre les pos­si­bi­li­tats que tenim d’intro­duir una mica d’ima­gi­nació i de cor­di­a­li­tat en la rutina diària.