La pròpia força

Hi ha moments a la vida de les per­so­nes en què ens cal, per sobre de tot, la capa­ci­tat de domi­nar la nos­tra vida. I, espe­ci­al­ment, la nos­tra ment. Tota per­sona viu estats del que ano­me­nem feli­ci­tat i d’altres amb esculls pel mig que ens embo­li­quen la vida, superada per esde­ve­ni­ments externs que ens fan tron­to­llar l’entorn per­so­nal i l’entorn col·lec­tiu, i que ens afec­ten indi­vi­du­al­ment.

N’ hi ha, d’aquests mons, que ens cons­ti­tu­ei­xen, que ens fan ser sovint d’una gene­ració, com fou al segle pas­sat el Maig del 68 francès, que s’escampà per tot el món dels joves de l’època. Com fou aquell moment de la des­a­pa­rició del gran dic­ta­dor (1975) que ens portà pels car­rers i pla­ces amb una ja antiga ano­me­nada amnis­tia al final de tot. Que ens envià gent tan mal­vada com ho havia sigut Car­ri­llo, fins ales­ho­res nom maleït. Que ens reobrí l’edi­fici i el con­tin­gut de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, robada aquell 1714 per un sobirà que s’ano­me­nava Felip V. I com no hem de ser la gene­ració d’aquell crit que res­sonà per la plaça Sant Jaume, antic fòrum romà, el crit de “Ja soc aquí!”. Un crit que ens obrí una altra època plena d’entre­bancs i esculls que dugue­ren un mili­tar al Congrés de la Car­rera de San Jerónimo a etzi­bar “Todos al suelo” i gau­dir del fet de tenir tots els dipu­tats tom­bats als seus peus i ama­gats sota els seients: els esco­llits feia qua­tre dies per la població.

D’aquells dies ençà, vam tro­bar-nos tots ple­gats en un moment social que emple­nava el món d’espe­rança i que s’ano­me­nava soci­al­de­mocràcia. Fins i tot aque­lla Angla­terra espe­cial va saber amb Blair què era gau­dir d’hos­pi­tals públics, quan venia de pagar-se la salut amb la suor del seu front. Foren uns moments que, des de l’abraçada social, van il·lusi­o­nar les vides pri­va­des. Les de la gent de cada dia. Les nos­tres. Moments del que ano­me­nem feli­ci­tat.

Però esclatà una bomba des­co­ne­guda, des dels Estats Units. S’ano­me­nava Leh­man Brot­hers i tot el món tron­tollà al seu impuls. Deixà famílies sense estal­vis i gent sense feina. Mol­tes empre­ses tan­ca­ven les por­tes. Moments d’una intensa basarda dels quals encara con­ser­vem un número, 2008. Moments col·lec­tius, quan els bancs ens roba­ren. Nosal­tres, a Cata­lu­nya, vam ini­ciar un sen­der propi. I és que el 2008 ja dúiem un far­dell orga­nit­zat pel Sr. Rajoy con­sis­tent a denun­ciar al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal l’Esta­tut que el 2006 havia sigut apro­vat al Congrés dels Dipu­tats i a les urnes cata­la­nes. Del 2006 al 2008, no en sor­tia res, del TC, ni el 2009, ni a favor ni en con­tra de la nos­tra simu­lada carta magna.

La premsa cata­lana, seguint el movi­ment popu­lar alçat ja el 2009, fa final­ment un edi­to­rial con­junt per recla­mar l’Esta­tut, amb els resul­tats d’aquell tri­bu­nal que el tenia retin­gut o sense. I fou el 2010. Just, just quan estàvem a punt de sor­tir al car­rer per recla­mar-lo. El van obrir de bat a bat i... què deia? Havia estat sotmès a reta­lla­des i can­vis sobre la volun­tat expres­sada pel poble català aquell 2006. Fou la pri­mera gran mani­fes­tació que recor­regué el pas­seig de Gràcia, s’escampà pels car­rers late­rals i es dirigí a la plaça Tetuan, al pas­seig de Sant Joan. Fets col·lec­tius que ens tras­tor­nen la nos­tra vida per­so­nal. Que con­ti­nuen encara fins a aquests moments, després de pas­sar per la insu­pe­ra­ble estada a les pre­sons dels nos­tres repre­sen­tants polítics, i l’anada a l’exili d’uns quants més. Vida pri­vada? Seguim encara amb el sen­ti­ment col·lec­tiu que se’ns endú ona­des amunt i avall d’aquest mar poderós.

I no n’hi ha pas prou amb els exa­brup­tes de les teles de Madrid, espe­ci­al­ment amb l’incom­pa­ra­ble Al rojo vivo, conduït per Anto­nio García Fer­re­ras, que llu­eix cognom català. No n’hi ha prou amb les aren­gues de Núñez Feijóo i les ame­na­ces d’aquell per­so­natge ano­me­nat Aznar. No n’hi ha prou. De sobte, s’alça la guerra entre Rússia i Ucraïna. No hi ha res més a les notícies gene­rals durant dos anys, a part dels assas­si­nats i les vio­la­ci­ons, sem­pre pre­sents. Però, ara fa un temps, apa­reix el bru­tal bom­bar­deig que envolta els pobles d’Israel i Pales­tina. El sen­tim tot el dia, retruny a les nos­tres oïdes i a la nos­tra ment. I... ara, on és la guerra d’Ucraïna? Exis­teix, encara? Apago la tele i amago els dia­ris. Agafo un lli­bre d’una amiga filòloga i psi­co­a­na­lista. Maria Dolors Camós. Una dona en parau­les, n’és el títol. El lle­geixo. Se m’endú cap endins.