La millor herència

Fa unes dues set­ma­nes que va morir en Josep Bas­tons, un refe­rent en el món de l’hava­nera, tal com titu­la­ven els de Ràdio Capi­tal l’endemà de la seva mort. La Judit Pujadó i jo érem al Mallol quan ho vaig saber, sota una carpa i dar­rere d’unes tau­les ple­nes de lli­bres, en una fira que no és de lli­bres, però a on la gent que hi va, en gene­ral, és prou agra­da­ble, prou culta i prou interes­sant com perquè ens sem­bli que val la pena tor­nar-hi.

Ja compto que ara molts de vostès no sabran qui era en Josep Bas­tons. No el van conèixer mai: jo tam­poc, i, com pot­ser també passi a molts de vostès, jo també soc d’aquells a qui el món de les hava­ne­res no l’ha aca­bat mai de convèncer. Tant se val. Com tan­tes altres coses, fa cin­quanta o sei­xanta anys, sem­blava que les hava­ne­res havien de des­a­parèixer, cançons de taverna d’un altre temps: gent com en Josep Bas­tons, entre no pas gai­res més, van acon­se­guir cap­gi­rar-ho, revi­ta­lit­zar-les i dur-les fins al que són avui. En tot cas, si va ser al Mallol on vaig saber que en Bas­tons havia mort és perquè va comen­tar-m’ho una pare­lla amb qui vaig estar par­lant una estona. –Després, ani­rem a Pala­fru­gell, a donar el con­dol als seus fami­li­ars –van afe­gir. I si ara jo escric això, també és perquè a mi aquesta notícia em va fer pen­sar en una dona que fa uns quants anys que no veig. Era parenta d’en Bas­tons i, en els temps que ens tractàvem, de tant en tant me’n par­lava. Vaig enviar-li un What­sApp de con­dol tan aviat com vaig poder, més aviat tard.

El temps passa per a tot­hom. Quan em va con­tes­tar, em va donar les gràcies, em va recor­dar que en Josep Bas­tons ja era molt gran i em va fer saber que fa un temps que és àvia. Baba, tal com diem encara alguns en alguns llocs de l’Empordà, si més no, del Baix. Men­tre li envi­ava un altre What­sApp per feli­ci­tar-la, vaig començar a pen­sar en alguns temes que cada cop són més recur­rents entre molts de nosal­tres: que si avui els cata­lans i els euro­peus en gene­ral tenim pocs fills; que si aquest país i aquesta llen­gua des­a­pa­rei­xe­ran; que molta gent jove, ja sigui perquè no poden com­pro­me­tre’s tant, ja sigui perquè no ho volen, ja sigui perquè els costa Déu i ajuda arri­bar a final de mes, ja sigui per aques­tes tres raons i per altres que ara no em venen al cap, opten per tenir ani­mals i no fills, sobre­tot gos­sos... I més tard, ja al ves­pre, quan tornàvem cap a casa, a la ràdio vaig sen­tir a par­lar dels resul­tats de l’informe PISA i del gran fracàs que és avui l’ense­nya­ment a Cata­lu­nya: massa pape­rassa, massa reu­ni­ons inútils, massa pro­fes­sor o mes­tre que només és fun­ci­o­nari –no pas tots–, massa alumne des­mo­ti­vat –tam­poc no pas tots–, amb difi­cul­tats greus, amb poques ganes d’estu­diar o amb poques pos­si­bi­li­tats de con­cen­trar-se o de voler fer-ho. I també –però això ja no es diu tan sovint, sobre­tot si ho com­pa­rem amb la queixa real, però també tòpica de la manca de recur­sos a l’ense­nya­ment– massa alumne que ha vin­gut d’altres llocs –sub­sa­ha­ri­ans, per exem­ple, en diuen d’alguns d’ells els que són més cor­rec­tes– i que no tenen un pòsit cul­tu­ral o que, en tot cas, el que tenen és molt dife­rent al nos­tre, a la tra­dició cata­lana, cris­ti­ana i euro­pea, com ja no hi ha tanta gent que diu. Tam­poc no pas tots. Natu­ral­ment. Uns valors, tan­ma­teix, que, mal­grat les seves man­can­ces, ens han por­tat al món actual i a aquesta democràcia man­cada, però que pràcti­ca­ment tot­hom que conec vol­dria millo­rar i ampliar i con­so­li­dar encara més.

En Josep Bas­tons, que segons tinc entès tre­ba­llava de tapis­ser, tal com en Juli Gar­reta va haver de gua­nyar-se la vida fent de rellot­ger, per­ta­nyia a aquest món i a aquesta tra­dició. No sé si tenia gaire for­mació musi­cal, no sé si aquesta for­mació li venia de la família o de l’ambi­ent, però, ras i curt, pro­ve­nia de l’herència cul­tu­ral, com també en diuen, una herència que li va per­me­tre ser també músic, una herència que fa també que hi hagi alum­nes d’algu­nes famílies estruc­tu­ra­des, com en diuen també ara, o no tan estruc­tu­ra­des, que arri­ben a un col·legi, a un ins­ti­tut o a una uni­ver­si­tat, i que sem­bla que esti­guin més pre­pa­rats que molts altres perquè hi ha encara trans­missió cul­tu­ral, perquè hi ha encara una tra­dició que s’aprèn a través de l’ambi­ent, si no de la família. Perquè sense arrels no som res. O som molt poc. I més que n’hi hau­ria d’haver. Molta més trans­missió cul­tu­ral. Sí. I a per­tot. I que per molts anys con­tinuï.