Oblidar-se de Madrid

No és un  eufe­misme. Vist com els mit­jans valo­ren aquesta mena de com­petència econòmica amb la capi­tal de l’Estat, crec que el millor que podem fer els cata­lans és obli­dar-nos-en. La com­pa­ració entre Cata­lu­nya i la Comu­ni­tat madri­le­nya, tal com ara es fa, només pot afec­tar l’auto­es­tima, gene­rar l’erosió de l’esforç propi i empe­ti­tir-nos per pro­vin­ci­ans. Madrid és la nena maca del naci­o­na­lisme espa­nyol; tant del de dre­tes com del d’esquer­res. Allà hi viuen els que manen i volen fer-ho a cos de rei, i mos­trar ufa­no­sos a uns i altres com aquest apa­ra­dor que és la capi­tal reflec­teix les bon­dats del seu govern. La pre­tensió és acu­mu­lar-ho tot. Infra­es­truc­tu­res, museus, el high­tech més pre­sumptuós, elits espor­ti­ves o la moda de gla­mur, ho volen per a ells: tot el que es pugui exhi­bir ja els va bé. El cost no és un pro­blema, ja que ho aca­ba­rem pagant entre tots i ens diran que a bene­fici també de tots. Tant els fa que la referència sigui Madrid província, capi­tal o Comu­ni­tat. Per això, si cal, s’obli­den dels efec­tes sobre l’eco­no­mia real. Tam­poc la neces­si­ten; tal és la reper­cussió de la funció pública a la capi­tal, des de l’alt fun­ci­o­na­riat a l’orde­nança. Minis­te­rial. Tots men­gen, si fa no fa, d’un mateix plat que se ser­veix des de la resta de l’Estat. Importa l’arros­se­ga­ment de les des­pe­ses, no la capa­ci­tat pro­duc­tiva en com­petència lle­ial. 

I, per postres, el finançament autonòmic cre­uen que els per­met dir que són ara ells més soli­da­ris que ningú. La rea­li­tat és, però, que, com els valen­ci­ans i illencs han ja après, Madrid creix però menja també a costa seva, vista la incidència en baixa rela­tiva de la renda per càpita de les seves eco­no­mies. Voler ser “com Madrid” és ara el signe del temps dels seus governs con­ser­va­dors. Per això els sobra la indústria i la neces­si­tat de pro­te­gir la cul­tura i la llen­gua pròpia; com Madrid, que la té garan­tida de manera exclo­ent. En eco­no­mia, el que es per­met el País Basc mos­trant potència indus­trial o d’excel·lència en els ser­veis públics, des del seu pri­vi­le­giat finançament, ho emu­len també els diri­gents de la Comu­ni­tat madri­le­nya exhi­bint progrés des del libe­ra­lisme econòmic amb reduc­ci­ons de la pressió fis­cal.

Cata­lu­nya ha de dei­xar l’estra­bisme de mirar cap a din­tre d’aquesta Espa­nya per fer ho cap a fora, i no emmi­ra­llar-se més amb la capi­tal. Ha de valo­rar la seva capa­ci­tat indus­trial i expor­ta­dora i fer-ne bench­marking res­pecte d’altres NUTS euro­peus. La cursa amb les “Ayuso” de torn la té per­duda. Cata­lu­nya, aquí, corre amb una cama lli­gada. I, en tot cas, és una cursa política que, pel que sem­bla, només és trac­ta­ble a cops de majo­ries i mino­ries ad hoc, ni que siguin con­tra natura.

Cata­lu­nya té una arrel indus­trial que pot tor­nar aga­far embran­zida amb la nova eco­no­mia que s’apropa. Això sí que depèn només de nosal­tres, i té en la falta d’acció política con­junta el seu prin­ci­pal han­di­cap: l’ene­mic el tenim ara a casa. Al de fora ja el conei­xem i tra­di­ci­o­nal­ment l’hem com­por­tat. Altra­ment, el país té bones uni­ver­si­tats i un capi­tal humà que no està gens mala­ment. I un capi­tal social que, si el ges­ti­o­nem bé, des de la immi­gració als reque­ri­ments de ciu­ta­da­nia, encara podem pre­ser­var. Pot­ser és per tot això que l’inde­pen­den­tisme, i fins i tot l’auto­no­misme, fa tanta por al poder cen­tral i es vol lli­gar curt. Si a la potència dels motors econòmics cata­lans hi afegíssim el treure’ns de sobre els mals endèmics del cen­tra­lisme radial espa­nyol, podria fer impa­ra­ble el país i impa­ga­ble l’altre. 

Tota aquesta aspi­ració, és clar, té altres solu­ci­ons pos­si­bles: fede­rals, con­fe­de­rals, de sen­tit comú i de suma posi­tiva per a tots. Però en aquest moment es fa difícil pen­sar en un acord dels dos grans par­tits naci­o­na­lis­tes espa­nyols que ho per­meti. Men­tres­tant, que ells es men­gin la seva fruita, es rela­xin amb el cafè amb llet o amb la xoco­lata amb por­res si volen. Tre­ba­llem aquí i ara amb les opor­tu­ni­tats que brinda Europa per a la trans­for­mació indus­trial i el progrés científic, biomèdic, de xips i super­com­pu­tació. Fet això, com ens mirin els inver­sors del món, i no com ho dic­tin el cen­tra­lisme polític i alguns mit­jans de comu­ni­cació espa­nyols, és el que de veri­tat importa. Al cap i a la fi, a l’estrès de vida de l’empre­ne­dor català, i al nave­gar con­tra vent dels nos­tres governs, hi hauríem d’estar ja acos­tu­mats a hores d’ara.