La dèria del mòbil

Hem fet ser­vir els nos­tres fills de coni­llets d’Índies amb els mòbils que els geo­ca­lit­zen i ara ens escan­da­lit­zem perquè fan jus­ta­ment el que s’espera d’un ésser humà amb un estri a les mans: fer-lo ser­vir. I a més tenim la barra gene­ra­ci­o­nal de renyar-los sense pie­tat perquè no cal­quen de manera robòtica i manyaga les pau­tes edu­ca­ti­ves i soci­als que han regit la nos­tra més que dis­cu­ti­ble pet­jada en aquest pla­neta. Obli­dant que jus­ta­ment això mateix, blas­mar amb aires de supe­ri­o­ri­tat dels des­cen­dents, més amb retrets que no pas amb solu­ci­ons, com si qual­se­vol temps pas­sat hagués de ser millor i qual­se­vol pro­ge­ni­tor pogués donar gaire lliçons només pel fet de ser-ho, és el que cri­ticàvem dels nos­tres, de pares. Ramon Mun­ta­ner ho va dei­xar can­tat amb lle­tres sagra­des: “quan tindré cin­quanta anys no vull ser com el pare”, l’onzè mana­ment laic que hau­ria de guiar l’ànima rebel de qual­se­vol ado­les­cent amb ganes d’obrir-se camí. Hem fet tard de manera negli­gent a l’expansió i el mal ús dels mòbils entre d’altres coses perquè tam­poc som gens autocrítics quan els tenim a les mans i ara que, per bé o per mal, les noves tec­no­lo­gies ens han devo­rat és quan volem pas­sar comp­tes amb els petits de la colla. Sense ado­nar-nos que de tot aquest debat actual a l’entorn dels límits de les pan­ta­lle­tes de but­xaca que ens acom­pa­nyen a tot­hora i a tot arreu n’estem exclo­ent pre­ci­sa­ment als ado­les­cents, com si no ens interès ni escol­tar-los men­tre dis­cu­tim fins a on posa­rem cade­nes al camp. Hi ha un absurd clam com­par­tit a les sobre­tau­les adul­tes quan es dis­cu­teix aquest tema: ara els nos­tres fills no tenen cul­tura gene­ral, ens lamen­tem, no valo­ren l’expressió escrita, ni l’esforç de la memo­rit­zació. I què volem, si els hem dei­xat un món on tot això ja no fa falta perquè el mira­culós estri tecle­ja­ble els ho estal­via? Si ho fes­sin al revés sí que serien uns tano­ques. Veieu aque­lla pol­se­guera a l’horitzó? Són els nos­tres joves que han pres avan­tatge i ens dei­xen enrere a nosal­tres i les nos­tres enve­lli­des dèries.