Europeisme, un camí obligat

Fa pocs dies va morir Jac­ques Delors, un dels fun­da­dors de la Unió Euro­pea. El Mer­cat Comú, que era un acord comer­cial i indus­trial entre els estats sig­nants, es va con­ver­tir en un acord polític que volia anar molt enllà. Em sorprèn que els inde­pen­den­tis­tes ofi­ci­als cata­lans no facin referència a l’euro­pe­isme quan fan el seu plan­te­ja­ment polític. L’euro­pe­isme és el camí obli­gat per a tots aquells que desit­jaríem la inde­pendència del nos­tre país.

Inde­pendència no vol dir que Cata­lu­nya hagi de tenir un exèrcit propi o ambai­xa­des a tots els grans estats del món. Tal com estan les coses, l’única pos­si­bi­li­tat que té la inde­pendència de Cata­lu­nya és l’adhesió a una Unió Euro­pea que tin­gui mol­tes més com­petències que l’actual. Cata­lu­nya no pot ser un estat com Andorra o Mònaco. Només té pos­si­bi­li­tats d’una inde­pendència política si l’exer­ceix com a mem­bre inte­grat a una Unió Euro­pea amb com­petències gene­rals per a tots els estats mem­bres. Per tant, Cata­lu­nya tin­dria una part de l’exèrcit euro­peu i com­par­ti­ria una bona part de les ambai­xa­des.

El pro­blema és que l’actual Unió Euro­pea sem­bla tenir poques ganes de seguir el camí d’una unió fede­ral o d’un altre tipus, però que suposi una situ­ació molt més inte­grada que l’actual. Avui dia té una uni­tat monetària, que com­par­teix l’Estat espa­nyol i tots els estats mem­bres, però poca cosa més. La Comissió Euro­pea ha par­lat sovint d’uni­fi­car la política fis­cal i labo­ral de tots els estats mem­bres, però no hi ha hagut manera de fer cap pas enda­vant. Posar d’acord 27 estats resulta molt difícil, i és evi­dent que la Unió Euro­pea no pot seguir el camí de la uni­tat política sense que els seus mem­bres no esti­guin dis­po­sats a cedir a Brus­sel·les algu­nes de les seves com­petències d’estat.

L’euro­pe­isme és un pas obli­gat per a tots els movi­ments inde­pen­den­tis­tes. Aquests movi­ments hau­rien de començar a tre­ba­llar en el que podria ser un estat inde­pen­dent però inte­grat a la UE i amb tan­tes com­petències com les que tin­dria Dina­marca, Itàlia o Polònia. Ja he dit que la inde­pendència cata­lana no podria obli­dar tots els segles que ha man­tin­gut rela­ci­ons estre­tes amb les comu­ni­tats espa­nyo­les. Pres­cin­dir d’elles seria com bus­car una guerra econòmica i política amb aque­lles comu­ni­tats. Cata­lu­nya ha de ser gene­rosa en aquest sen­tit si no vol tro­bar una opo­sició total a un movi­ment inde­pen­den­tista que tira per terra l’actual Cons­ti­tució Espa­nyola.

Els polítics hau­rien de pen­sar més en els punts que he asse­nya­lat i en l’aug­ment dels cata­lans inde­pen­den­tis­tes. La baixa dels favo­ra­bles a aquesta posició política està vin­cu­lada als resul­tats de l’octu­bre del 2017. L’inde­pen­den­tisme està vin­cu­lat a la consciència per part de la població que no farem gran cosa si seguim amb el model actual. He insis­tit i ho con­ti­nuaré fent, que s’han de donar a conèixer les mali­fe­tes del govern espa­nyol. Sense anar més enllà, només cal veure que la dar­rera modi­fi­cació del govern de Madrid no ha tin­gut gens en compte la rea­li­tat cata­lana: un pre­si­dent i tres vice­pre­si­den­tes que des­co­nei­xen el nos­tre país, la nos­tra llen­gua i la nos­tra cul­tura. Els cata­lans tenim fama de tenir bons eco­no­mis­tes, però mai cap d’ells ha ocu­pat la con­se­lle­ria d’Hisenda. Ens podem pre­gun­tar per què ha estat així i tro­ba­rem una fàcil res­posta.