Opinió

Tribuna

L’extrema dreta i la massa

“La massa té dues cares. Hi ha la púrria, la gentussa, la que cremava dones acusant-les de fetilleres i fruïa amb les execucions públiques de malfactors. I hi ha la massa heroica
“Frase

L’extrema dreta i els movi­ments reac­ci­o­na­ris actu­als no són gens intel·ligents. No tenen cap mena de com­ple­xi­tat intel·lec­tual, car la seva ide­o­lo­gia es bas­teix sobre un aigua­bar­reig de prin­ci­pis man­lle­vats dels movi­ments d’esquer­res i d’ide­o­lo­gies reac­cionàries, con­ser­va­do­res o auto­ritàries pas­sa­des. Des­mun­tar-los els argu­ments és facilíssim, tan sols cal apli­car la lògica i les dades. El pro­blema és que la política no només es cons­tru­eix amb lògica i dades. El pro­blema és que l’extrema dreta i el reac­ci­o­na­risme ho saben.

L’extrema dreta i el reac­ci­o­na­risme actu­als són molt estúpids, però molt espa­vi­lats. Han entès –més aviat, han recor­dat– que la política també, o sobre­tot, la fa l’emoció. Les aspi­ra­ci­ons per­so­nals i col·lec­ti­ves, els anhels, les pors, les angoi­xes. La gent busca en la política tant solu­ci­ons als pro­ble­mes quo­ti­di­ans com mane­res de defi­nir la seva rea­li­tat i actuar-hi en con­seqüència. Es tracta, doncs, d’enten­dre què inqui­eta la gent i cons­truir un pro­jecte que hi doni res­posta, impli­cant-la amb un relat mode­lat a par­tir de les aspi­ra­ci­ons de cada indi­vidu.

En el cor de la cre­ació de pro­jec­tes polítics hi ha la con­cepció de la força de les mas­ses. “La gent no s’adona del poder que té”, canta Maria Arnal. La massa és pode­rosa. La massa té dues cares. Hi ha la púrria, la gen­tussa, la que cre­mava dones acu­sant-les de feti­lle­res i fruïa amb les exe­cu­ci­ons públi­ques de mal­fac­tors. I hi ha la massa heroica, la que resis­teix el setge de Bar­ce­lona del 1714, la que s’alça con­tra els naci­o­nals el juliol del 1936. En els dos casos, és la mateixa massa, i això fa que la massa esde­vin­gui púrria i heroïna a la vegada. Totes, totis i tots podem ser púrria i herois a la vegada.

A grans trets, el procés inde­pen­den­tista es basava en la con­cepció heroica de la massa: crear una república per mate­ri­a­lit­zar les aspi­ra­ci­ons de cadascú. La traïció dels polítics inde­pen­den­tis­tes, maqui­llada amb l’excusa d’“evi­tar morts”, mos­tra que veien la massa com a púrria. La insistència de la massa a votar i a apli­car-ne el resul­tat els va engan­xar amb els pixats al ven­tre. No s’espe­ra­ven que la gent estigués dis­po­sada a dei­xar-se la pell per defen­sar un pro­jecte democràtic. Com s’ha vist amb els indults i la pos­si­ble amnis­tia, ells no n’esta­ven pas, de dis­po­sats. Per això, l’estratègia de JxCat, ERC i la CUP durant el post­procés es basa a enco­ti­llar la massa en la con­dició de púrria, tot amenaçant-nos que, si no els votem per pac­tar amb els buròcra­tes del règim del 78, l’extrema dreta espa­nyola, i la minúscula extrema dreta cata­lana, ens arra­sa­ran. El pro­blema és que l’extrema dreta i el reac­ci­o­na­risme català se sen­ten còmodes en la visió de les mas­ses com a púrria. En vista de l’espa­nyo­lit­zació impa­ra­ble, la pèrdua de benes­tar econòmic i la crisi climàtica, ens pro­po­sen com a solució la lli­ber­tat d’odiar qui vul­guem (les per­so­nes trans, els cata­lans raci­a­lit­zats i els immi­grants, les femi­nis­tes) sota la idea que l’odi implica pro­te­gir allò que cre­iem que encara no ens han man­lle­vat ni els espa­nyols, ni les ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res ni les empre­ses trans­na­ci­o­nals. Ho bas­tei­xen com un pro­jecte heroic de caire resis­ten­ci­a­lista.

Estu­di­o­sos del Sud Glo­bal han cri­ti­cat l’anàlisi que el Nord Glo­bal ha fet dels movi­ments auto­ri­ta­ris i d’extrema dreta. Si bé la popu­la­ri­tat del Front Nati­o­nal francès, el govern de Trump i el suport al Bre­xit es basen a erra­di­car la crisi econòmica i civi­lit­za­ci­o­nal a còpia de tor­nar a un pas­sat gloriós, l’ascens de figu­res com Bol­so­naro al Bra­sil, Duterte a les Fili­pi­nes i Modi a l’Índia es produí en temps de pros­pe­ri­tat, i en cap cas es fona­men­tava en el retorn a un pas­sat gloriós, ja que són totes elles anti­gues colònies euro­pees. El cas català, com a nació occi­den­tal colo­nit­zada, és una bar­reja. La nos­tra extrema dreta i el nos­tre reac­ci­o­na­risme es nodrei­xen de les inqui­e­tuds gene­ra­des per les con­seqüències de les reta­lla­des en l’estat del benes­tar, tot sabent que no poden ofe­rir-nos com a alter­na­tiva un pas­sat gloriós perquè implica lloar el domini espa­nyol. Així, jus­ti­fi­quen la isla­mofòbia i la xenofòbia dient que rebut­jar immi­grants i l’islam és defen­sar el país de l’espa­nyo­lit­zació, revi­ta­lit­zar l’eco­no­mia expul­sant mà d’obra que aba­ra­teix cos­tos labo­rals i recu­pe­rar uns valors “occi­den­tals” (catòlics o secu­lars) que s’asso­cien amb l’esplen­dor d’Europa. Rebut­gen els avenços femi­nis­tes i LGTBI lli­gant les seves ver­si­ons més tren­ca­do­res al ren­tat de cara femi­nista que el govern del PSOE i Podem va apli­car a l’actu­a­lit­zació del règim del 78, eri­git sobre la repressió cata­lana l’1-O. Van obli­dar, però, que és Cata­lu­nya des d’on s’han defen­sat històrica­ment les posi­ci­ons més tren­ca­do­res en aques­tes qüesti­ons. Quan cal, l’extrema dreta i el reac­ci­o­na­risme inde­pen­den­tista són ben espa­nyols. L’alter­na­tiva a aquest dis­curs és que l’esquerra, i fins i tot els sec­tors libe­rals i con­ser­va­dors que encara no s’han dei­xat seduir pel reac­ci­o­na­risme, apos­tin per una con­cepció heroica de la massa. Això, però, és tema d’un altre arti­cle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia