Quevedo i els catalans

Fran­cisco de Que­vedo és, sens dubte, un dels escrip­tors més geni­als de la història. Ara bé, com molts altres escrip­tors i artis­tes de tots els temps, això no vol pas dir que fos, ni de bon tros, ideològica­ment equànime. Al con­trari, Que­vedo és un escrip­tor polèmic, abran­dat, sovint satíric i immen­sa­ment versàtil. Entre les seves pri­me­res obres impre­ses s’hi comp­ten la bio­gra­fia d’un bisbe i Gra­cias y des­gra­cias del ojo del culo. Als seus escrits, s’hi tro­ben ben poques referències als cata­lans, una de les quals és el català amb qui Pablos, a La vida del Buscón, com­par­teix hos­tatge, un català d’aquells tan pro­ver­bi­al­ment ava­ri­ci­o­sos: “Era la cri­a­tura más triste y mise­ra­ble que Dios crió; comía a ter­ci­a­nas, de tres a tres días”.

Quan el 1641 Que­vedo escriu La rebelión de Bar­ce­lona ni es por el güevo ni es por el fuero, el comte duc d’Oli­va­res, pri­vat del rei Felip IV, feia més d’un any que l’havia engar­jo­lat al con­vent de San Mar­cos de Lleó –avui dia para­dor de turisme– apa­rent­ment havent-lo acu­sat d’estar en con­tacte amb l’ene­mic francès. Amb La rebelión de Bar­ce­lona Que­vedo deu haver inten­tat con­gra­ciar-se amb Oli­va­res, ja que la Guerra dels Sega­dors havia començat, l’estiu del 1640, com a revolta con­tra la política d’Unió d’Armes del pri­vat, la qual atemp­tava con­tra el règim cons­ti­tu­ci­o­nal català. El 1641, Cata­lu­nya es pro­clama república inde­pen­dent, i la guerra no s’acaba fins després del ferotge setge de Bar­ce­lona, de quinze mesos, el 1652.

A ‘La rebelión de Bar­ce­lona’ Que­vedo res­pon a la Pro­cla­mación católica, un mani­fest català que acusa els reis cas­te­llans d’igno­rar les cons­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, deta­lla els abu­sos come­sos a Cata­lu­nya per les tro­pes cas­te­lla­nes i acon­se­lla a Felip IV que pres­cin­deixi del comte duc d’Oli­va­res. Tal com diu Feli­ci­dad Buendía, edi­tora de l’obra de Que­vedo, amb un con­si­de­ra­ble unders­ta­te­ment, a La rebelión de Bar­ce­lona “Que­vedo es algo apa­si­o­nado”; fins i tot s’atre­veix a comen­tar que “Su jui­cio res­pecto a los cata­la­nes es algo exa­ge­rado”.

La següent selecció reu­neix algu­nes de les fra­ses més con­tun­dents con­tra Cata­lu­nya que es tro­ben a La rebelión:

“Nación que para ser abor­re­cida solo aguarda a ser tra­tada, y para

engañar, que se fíen de ella.

Gente tan des­ca­ra­da­mente impía [...] que pre­tende hacer cómplice

al cielo en sus infer­na­les crímenes.

Homi­ci­das y trai­do­res [...] emi­nentísimos discípulos de Caifás y de

sus alha­ra­cas.

Todos los bie­nes que exa­ge­ran de su país, en abun­dan­cia, rique­zas,

fuer­zas y valentía.

El dema­si­ado orgu­llo de los cata­la­nes [...] su desor­den [...] su dureza

[...] su faci­ne­rosa con­dición [...] la hipo­cresía patri­mo­nial que tie­nen.

Son los cata­la­nes aborto mons­tru­oso de la política.

Esa gente, de natu­ral tan con­ta­gi­osa; esta pro­vin­cia, apes­tada con

esta gente; este labe­rinto de pri­vi­le­gios, este caos de fue­ros, que

lla­man con­dado.

Nación que se arma con deli­tos indig­nos de perdón, y que para ser

vali­ente des­es­pera.”

Mal­grat el seu esforç per dir les pit­jors pes­tes dels cata­lans, Que­vedo no va ser alli­be­rat fins al 1643, després de qua­tre anys duríssims de presó. Oli­va­res va morir el juliol del 1645, dos mesos abans que Que­vedo, el qual comentà al seu gran amic, Fran­cisco de Ovi­edo, el que deia la gent: que al cadàver d’Oli­va­res s’havia tro­bat de tot –pedres, llo­ses, còdols, colo­bres, ser­pents, aigua, calç i sorra– “y yo creo que habría de todo”.

Que­vedo va man­te­nir que els cata­lans sem­pre serien ene­mics d’Espa­nya. En una carta escrita al mateix Fran­cisco de Ovi­edo el febrer del 1645, ell havia pro­nun­ciat la famosa frase que cita tot­hom: “Señor don Fran­cisco, en tanto que en Cataluña que­dare algún solo catalán, y pie­dras en los cam­pos desi­er­tos, hemos de tener ene­migo y guerra.” Una pre­dicció que ha resul­tat ser una pro­fe­cia. Mal­grat que avui molt sovint es men­ci­ona l’any 1714 com l’inici de la cata­la­nofòbia moderna, aquesta acti­tud es remunta, com a mínim, a la Guerra dels Sega­dors.