Dalí i els periodistes

Dalí i els peri­o­dis­tes és el tema que han triat els Amics dels Museus Dalí de Figue­res per a la taula rodona que han orga­nit­zat per avui al Cer­cle Sport, amb la com­pli­ci­tat del Col·legi de Peri­o­dis­tes, coin­ci­dint amb els trenta-cinc anys de la mort de l’artista. Pre­ci­sa­ment, el gener d’aquell 1989, amb la mort del pin­tor, Figue­res va aple­gar cen­te­nars de peri­o­dis­tes d’arreu del món per seguir l’esde­ve­ni­ment. Pocs dies abans, l’alcalde de la ciu­tat, Marià Lorca, va con­vo­car una roda de premsa per reve­lar que Dalí volia ser enter­rat sota la cúpula del Tea­tre Museu, i no al cos­tat de la Gala, al cas­tell de Púbol, cosa que encara va cen­trar més el focus mediàtic en Dalí i la seva ciu­tat natal. A Dalí sem­pre li va agra­dar el món dels mit­jans de comu­ni­cació, i no només per ser més popu­lar i ali­men­tar el seu ego. Quan estu­di­ava bat­xi­lle­rat, a l’ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner de Figue­res, va ser un dels fun­da­dors de la revista Stu­dium, al cos­tat d’amics con Jaume Mira­vit­lles, Joan Xirau, Joan Turró i Ramon Reig. Anys després, ja als Estats Units, va crear el diari Dalí News, però també va col·labo­rar en revis­tes com L’Amic de les Arts, La Publi­ci­tat, Vogue o París Match, entre altres. No és cap secret que li agra­dava sor­tir i tenir presència als mit­jans de comu­ni­cació. Es diu d’ell que ha estat l’artista més entre­vis­tat i un dels que han tin­gut més presència mediàtica al llarg del segle XX. Durant anys, va obrir la porta de casa seva a molts peri­o­dis­tes que hi tru­ca­ven, sobre­tot als locals, i així va ini­ciar grans amis­tats i rela­ci­ons amb per­so­nat­ges com ara Enri­que Saba­ter, que de fotògraf del diari Los Sitios va pas­sar a con­ver­tir-se en el seu secre­tari per­so­nal, o Xavier Dalfó, direc­tor de la revista Canigó, amb qui després va esta­blir una gran amis­tat. Aquesta faci­li­tat de rebre gent a Port­lli­gat i rela­ci­o­nar-se amb pro­fes­si­o­nals de la comu­ni­cació es va tren­car l’any 1982, quan mor la Gala i l’ano­me­nada troica (Miquel Domènech, Antoni Pit­xot i Robert Desc­har­nes) es con­ver­tei­xen en els seus col·labo­ra­dors més íntims i alhora en una mena de guàrdia pre­to­ri­ana que fis­ca­lit­zava i con­tro­lava d’una manera més que qüesti­o­na­ble tot l’entorn dalinià, fins al punt que li van tan­car pràcti­ca­ment qual­se­vol relació amb l’exte­rior i espe­ci­al­ment amb els peri­o­dis­tes.