‘Ad petendam pluviam’

La lla­ti­nada no vol pas dir que algú peti (de por, de desig, d’angúnia...) amb relació a la pluja. Es tracta de la pregària canònica del mis­sal romà de la santa mare Església catòlica, apostòlica i romana per implo­rar el do de la pluja, pregària que ja exis­tia durant el pon­ti­fi­cat de sant Gre­gori Magne, al segle sisè. Bàsica­ment es feien unes pro­ces­sons amb la imatge del Sant Crist i/o dels patrons de la parròquia, i s’hi can­ta­ven les lle­ta­nies d’invo­cació als sants. No fa pas tant, en un poble de Sicília prop de Catània, en temps de sequera es treia en pro­cessó la imatge de sant Eupli, patró de la vila, i se’l dei­xava de boca­ter­rosa sobre un ros­toll, fins que plogués.

I bé, resulta que alguns feli­gre­sos (pocs, molt pocs) van dema­nar al capellà del meu poble que es fes­sin pregàries per dema­nar la pluja, i el pri­mer que els va dir el mossèn va ser que calia abso­luta fe i con­fiança en la pregària, recor­dant allò de l’Evan­geli, quan Jesús diu als dei­xe­bles: “En veri­tat us ho dic: només que tinguéssiu fe com un gra de mos­tassa, diríeu a aquesta mun­ta­nya: «Tras­llada’t d’aquí cap allà», i s’hi tras­lla­da­ria. Res no us seria impos­si­ble” (Mateu 17, 20). I vet aquí que els (pocs, molt pocs) feli­gre­sos hi van estar d’acord: calia tenir abso­luta con­fiança i fe en el resul­tat de les pregàries.

Però el meu senyor rec­tor, sem­bla que no pas tan segur com ells, els explicà una mena de conte, que no seria gens estrany que hagués pas­sat de veri­tat. En un poble des­co­ne­gut, també el poble fidel demanà fer pregàries per a la pluja, i el capellà els informà sobre les con­di­ci­ons indis­pen­sa­bles: fe, con­fiança i segu­re­tat que allò que es dema­nava era bo, i per tant el resul­tat seria posi­tiu. També aquells fidels hi van estar d’acord, li van asse­gu­rar i fins jurar tota la con­fiança i fe del món per acon­se­guir la pre­uada pluja i el capellà anuncià les pregàries per al diu­menge següent. El tem­ple era ple de gom a gom, tot­hom volia la pluja, tot­hom assis­tia a la pregària. Quan arribà l’hora de començar, el mossèn va pujar a la trona i, davant la gran expec­tació gene­ral, va pro­cla­mar: “Doncs no, esti­mats ger­mans: no farem pas les pregàries per a la pluja, perquè ningú dels que sou aquí teniu fe ni con­fiança: cap de vosal­tres ha vin­gut amb el parai­gua!”