Savater

La direcció d’El País va comu­ni­car fa uns dies la decisió de pres­cin­dir del colum­nista Fer­nando Sava­ter. Diu que ho ha fet perquè al seu nou lli­bre, Carne gober­nada, el filòsof car­rega con­tra la línia edi­to­rial del diari (favo­ra­ble al PSOE, cosa que no pot ser que Sava­ter hagi des­co­bert recent­ment) i es des­patxa a gust insul­tant una sèrie de peri­o­dis­tes i col·labo­ra­dors del mitjà. Això últim sigui perquè no els con­si­dera prou valents com ell en la denúncia dels per­ver­sos naci­o­na­lis­mes exis­tents a l’Estat (l’espa­nyol hi és exclòs perquè, és clar, no creu que ho sigui) o bé perquè es decan­ten cap a posi­ci­ons femi­nis­tes que repu­dia en veure-hi un dels grans mals dels nos­tres temps.

Suposo que res­pec­tant l’opinió del seu il·lus­tre col·labo­ra­dor, d’acord amb el prin­cipi de la lli­ber­tat d’expressió, El País va per­me­tre que insultés naci­o­na­lis­tes i femi­nis­tes, com ho han fet altres col·labo­ra­dors, com ara Félix de Azúa, que, en soli­da­ri­tat amb Sava­ter, ha renun­ciat a seguir escri­vint pel mateix diari. Els seus segui­dors, però, no han de témer que la veu de Sava­ter (o la del seu amic Azúa) no trobi espai. No cal dir quins altres dia­ris esta­ran encan­tats d’aco­llir les seves dia­tri­bes con­tra Puig­de­mont i tota mena d’inde­pen­den­tis­tes cata­lans, Otegi i tots els que con­si­dera ter­ro­ris­tes bas­cos i, és clar, fins Pedro Sánchez. O les seves defen­ses apas­si­o­na­des de Plácido Domingo. O el seu nega­ci­o­nisme davant del canvi climàtic, el seu escep­ti­cisme vers la memòria històrica i, qui­nes coses, la seva con­tra­ri­e­tat davant de la inves­ti­gació de la pederàstia a l’Església. Diuen que, amb el temps, no can­viem, sinó que només empit­jo­rem. No sé si només és empit­jo­rar pas­sar de ser un àcrata (allò que sem­blava que era de jove) a ser afí a Vox.