Glasgow

Una llàstima immensa. Després de l’empat a 2 vam creure que el destí s’havia decan­tat defi­ni­ti­va­ment a favor dels blanc-i-blaus a Glas­gow. Que el fan­tasma de Leverku­sen havia estat fora­gi­tat, però no. Un excel·lent Palop –els dos por­ters van bri­llar a gran altura– es va encar­re­gar de cla­var l’esto­cada última, defi­ni­tiva i més dolo­rosa, a l’equip que entrena Val­verde.

En tan­car el tele­vi­sor, tant com el dis­gust per la der­rota cata­lana, em va que­dar una sen­sació molt posi­tiva pel que havia ocor­re­gut sobre la gespa. Els afi­ci­o­nats hi vam veure bon joc i sobre­tot hi vam poder apre­ciar coses que a vega­des costa de tro­bar.

Els juga­dors de l’Espa­nyol i el Sevi­lla ens van par­lar, més enllà del resul­tat del matx, no sols de dig­ni­tat, sinó també de fe, honor i auto­es­tima. I de sen­tir els colors, encara que aquest ter­cer ele­ment no ha de ser, al meu enten­dre, impres­cin­di­ble. Tots vam dis­fru­tar molt d’un par­tit que, a més, va ser tre­pi­dant i roent d’emoció. I tam­poc no vam poder obli­dar el FC Bar­ce­lona, i el moment deli­cat que tra­vessa.

Un moment en què pro­ba­ble­ment hi tenen res­pon­sa­bi­li­tats des de l’últim juga­dor fins al pre­si­dent. També Rijka­ard, a qui jo sem­pre he elo­giat. Com va dir-me un culer cons­picu ahir al matí, “si el Barça hi posés la mei­tat de les ganes que hi van posar l’Espa­nyol i el Sevi­lla, en faria de temps que seríem cam­pi­ons!”. Bas­tant cert. Però també que és jus­ta­ment en les difi­cul­tats quan real­ment es posa a prova el caràcter de les per­so­nes i les ins­ti­tu­ci­ons. En aquest sen­tit, les jor­na­des de Lliga que res­ten cons­ti­tu­ei­xen un gran repte i una opor­tu­ni­tat.