Mossos i nació

La cele­bració a Ter­rassa del Dia de les Esqua­dres, sis mesos després de la seva feliç presència a la ciu­tat, em va donar l’opor­tu­ni­tat de pre­pa­rar unes refle­xi­ons i de tenir l’honor d’expo­sar-les davant dels Mos­sos. Ara, i espe­ro­nat per les dar­re­res infor­ma­ci­ons que podrien afec­tar nega­ti­va­ment la cre­di­bi­li­tat de la nos­tra poli­cia, vull tras­lla­dar-les als lec­tors de l’AVUI i, si pot ser, con­tri­buir a esten­dre i fer créixer el res­pecte del qual hau­rien de ser merei­xe­dors. No puc evi­tar, per ser del tot clar, recor­dar que formo part d’una gene­ració, i un grup social, que vam arri­bar a l’adul­tesa sabent que la poli­cia no era només un adver­sari per témer, sinó un ene­mic per vèncer. Era el braç llarg de la dic­ta­dura, que ens vigi­lava i teníem a tocar. Però també sóc de la gene­ració de patri­o­tes que hem vist en els Mos­sos d’Esqua­dra un dels tres eixos fona­men­tals de la pròpia dig­ni­tat naci­o­nal i democràtica: l’auto­go­vern, el finançament i l’ordre públic. Para­do­xal­ment, a hores d’ara, el finançament és un escàndol, l’auto­go­vern està sota l’amenaça del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i només la poli­cia sem­bla que pot repre­sen­tar aquesta dig­ni­tat a la qual aspi­rem.

Del que no estic gens segur és que la nos­tra gene­ració hàgim sabut trans­me­tre a les gene­ra­ci­ons que ens han succeït la importància del canvi que suposa dis­po­sar dels Mos­sos d’Esqua­dra. Un canvi espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­tiu, a més, si tenim en compte que en els cos­sos poli­ci­als espa­nyols mai no es va pro­duir cap rup­tura democràtica veri­ta­ble­ment rege­ne­ra­dora. De manera que, ins­tal·lats en la nostàlgia del record de velles bata­lle­tes que ser­veix per redi­mir-nos de tan­tes deser­ci­ons poste­ri­ors, crec que no hem con­tribuït amb prou res­pon­sa­bi­li­tat i con­vicció a tren­car els vells esque­mes que encara con­ta­mi­nen, molt injus­ta­ment, la feina d’un cos poli­cial jove però amb par­tida de nai­xe­ment democràtica.

Jo mateix m’adono que mai no havia tro­bat l’ocasió per fer l’elogi d’uns Mos­sos d’Esqua­dra que són, en defi­ni­tiva, una peça fona­men­tal per garan­tir la bona con­vivència al país i, en con­seqüència, el futur naci­o­nal dels cata­lans. Pre­ci­sa­ment, ja és en l’ori­gen de l’ús del terme poli­cia, que hi tro­bem la idea –segons Joan Coro­mi­nes– de “caràcter humà i com­pren­siu” o d’“espe­rit de con­vivència social”. El nos­tre lingüista de referència troba escrit el terme per pri­mera vegada en Fran­cesc Eixi­me­nis, al segle XIV, on poli­cia és sinònim d’amis­tat. I, més enda­vant, conei­xem la vin­cu­lació del terme, tal com recull l’Alco­ver-Moll, amb la “bona criança en la con­ducta, en el par­lar” i amb la poli­desa i la urba­ni­tat. En defi­ni­tiva, en la bona edu­cació.

Tan­ma­teix, quan par­lem dels Mos­sos ens hem de refe­rir pròpia­ment a un cos de poli­cia modern, amb totes les con­no­ta­ci­ons pròpies de l’exer­cici legítim i reglat de la violència al ser­vei de la ciu­ta­da­nia. Ara bé, crec que hi ha dues dimen­si­ons de la poli­cia que la seguei­xen vin­cu­lant a la bona edu­cació de manera molt estreta. En pri­mer lloc, diem que la poli­cia és defen­sora de l’ordre, tot i que crec que hi gua­nyaríem sí l’ano­menéssim pel que és: garant de bona orga­nit­zació social. Fa temps que sos­tinc que la bona edu­cació cal vin­cu­lar-la a la bona orga­nit­zació social. Per dir-ho així, la poli­cia no empaita els dolents, sinó que empaita els qui, sal­tant-se les nor­mes –siguin dels bons o dels dolents–, alte­ren el bon fun­ci­o­na­ment de la soci­e­tat. En segon lloc, rela­ci­o­nem la poli­cia amb la segu­re­tat. Però també aquí crec que, més que no pas de segu­re­tat, faríem bé d’enten­dre que el veri­ta­ble valor per defen­sar és el de la con­fiança bàsica, que, com ha expli­cat bé la soci­o­lo­gia, és el ciment de la vida social. En aquest sen­tit, és un error dema­nar a la poli­cia més segu­re­tat de la necessària, no tan sols perquè es vul­ne­ra­ria la lli­ber­tat indi­vi­dual, sinó perquè l’excés de con­trol exa­cerba les pors. La missió de la poli­cia, però, no és fer por, sinó evi­tar que en tin­guem.
En defi­ni­tiva, crec que la nos­tra relació amb la poli­cia cata­lana hau­ria de guiar-se pel fet de des­co­brir-hi una ins­ti­tució capaç de des­vet­llar admi­ració i que alhora sabés admi­rar. Faig ser­vir la idea d’admi­ració en el sen­tit que pro­posa Mic­hel Lacroix (El culte a l’emoció, La Cam­pana, 2005), com una de les grans “pas­si­ons de l’ànima” que deia Des­car­tes, com la capa­ci­tat per reconèixer el valor d’uns vin­cles que ens allu­nyen de la barbàrie del sub­jec­ti­visme capriciós del gust. És l’admi­ració allò que educa la sen­si­bi­li­tat i la cohesió social, la que forma la ciu­ta­da­nia i, en defi­ni­tiva, que fa pos­si­ble la nació. Vull dir que els Mos­sos d’Esqua­dra han de saber que són por­ta­dors de l’espe­rit de la nació, tant de la seva tra­dició pas­sada com de les seves aspi­ra­ci­ons futu­res. Sense aquesta vocació naci­o­nal, sim­ple­ment no exis­ti­rien. I, alhora, els cata­lans hem de veure en el Mos­sos una referència explícita a les nos­tres aspi­ra­ci­ons col·lec­ti­ves.

És per això que no puc des­lli­gar la meva radi­cal espe­rança en el futur naci­o­nal del país de la meva admi­ració i con­fiança en l’alta res­pon­sa­bi­li­tat que té enco­ma­nada la nos­tra poli­cia. Ni que aquesta con­fiança pugui ser posada a prova tant per algun error propi com per les irres­pon­sa­bles ins­tru­men­ta­lit­za­ci­ons polítiques a què de tant en tant es veu sot­mesa. Però tin­guem-ho clar: sense Mos­sos tam­poc no hi ha nació.