La gran mentida

“La Llista Cívica impul­sada per l’ANC com­pro­met la trans­ver­sa­li­tat de l’enti­tat i del movi­ment. No ens podem per­me­tre dei­xar de ser trans­ver­sals”. Xim-pum. Això és el que diuen algu­nes per­so­nes, interes­sa­des o inde­pen­den­tis­tes de cor, que fins i tot han tin­gut res­pon­sa­bi­li­tats al més alt nivell dins l’enti­tat. I es que­den tan amples, tu!

Els que fan aquesta afir­mació, fins i tot els que ho fan de manera total­ment con­vençuda, per­den de vista l’objec­tiu cen­tral: la inde­pendència. La majo­ria d’ells, de manera honesta i sin­cera, fins i tot diria que inno­cent, han fet que allò que va ser un valor clau per sot­me­tre els par­tits als desit­jos del car­rer (ser trans­ver­sals) es con­ver­teixi en un objec­tiu en si mateix. Sense ni ado­nar-se’n, han can­viat l’objec­tiu de la inde­pendència pel de la trans­ver­sa­li­tat. Ja sigui per interès o per con­ven­ci­ment genuí, això és fer-nos pas­sar bou per bèstia grossa. Aquesta és la gran men­tida de la trans­ver­sa­li­tat. Olé tu!

Excepte que algú em digui el con­trari, l’ANC va ser fun­dada per fer tot allò pos­si­ble per asso­lir la inde­pendència Cata­lu­nya, no per asso­lir la trans­ver­sa­li­tat. Des­con­fieu quan algú us parli de trans­ver­sa­li­tat enlloc d’inde­pendència, i més encara quan ho fa com un bé suprem, gai­rebé diví. No dic que ser trans­ver­sals sigui dolent, ans al con­trari, és un valor impor­tantíssim per aglu­ti­nar dife­rents sen­si­bi­li­tats, pro­pos­tes i mira­des, sem­pre i quan aques­tes tin­guin l’objec­tiu clar i sense mati­sos de fer la inde­pendència de Cata­lu­nya. Per cert, la trans­ver­sa­li­tat de qui? De l’ANC, del movi­ment ... de qui?

Les crítiques a la Llista Cívica, sovint vin­cu­la­des a interes­sos par­ti­dis­tes, no hau­rien de des­viar-nos de l’objec­tiu comú d’avançar cap a la inde­pendència. L’opo­sició a la Llista Cívica reflec­teix una resistència al canvi, més que pre­o­cu­pa­ci­ons fona­men­ta­des sobre la seva via­bi­li­tat o impacte. La capa­ci­tat d’adap­tació i evo­lució ha estat sem­pre una carac­terística del movi­ment inde­pen­den­tista i també de l’ANC com a enti­tat que l’ha lide­rat per asso­lir la inde­pendència, i la Llista Cívica és un clar exem­ple.

Contrària­ment a les crítiques, la pro­posta de Llista Cívica no con­tra­diu els esta­tuts de l’ANC (aquest argu­ment dels esta­tuts és copiat del mateix Tri­bu­nal Suprem espa­nyol), sinó que s’adapta a l’actual con­text polític. La pro­posta no pretén trans­for­mar l’ANC en un par­tit polític, sinó més aviat ofe­rir una pla­ta­forma que aglu­tini els inde­pen­den­tis­tes des­con­tents amb l’actual esce­nari polític, sense lli­gams par­ti­dis­tes que puguin com­pro­me­tre la seva visió o estratègia. Tenir el lide­ratge implica saber mar­car la pauta, can­viar de rumb quan cal, i fer pro­pos­tes dis­rup­ti­ves, cosa que l’ANC va fer el 2012 amb la gran mani­fes­tació a Bar­ce­lona, el 2016 amb la pro­posta de referèndum uni­la­te­ral d’inde­pendència (RUI), el 2019 amb l’asso­li­ment de sobi­ra­nies i espais de poder com la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona o Con­sum Estratègic, i també ara amb la Llista Cívica.

Temps nous, pro­pos­tes noves. Voler apli­car avui recep­tes del pas­sat, quan aques­tes s’han demos­trat fra­cas­sa­des, i quan han pas­sat tantíssi­mes coses que han fet que l’esce­nari sigui dife­rent, fa pen­sar que qui pro­mou tor­nar a les velles recep­tes no ha per­ce­but els can­vis. Albert Ein­stein digué: “Si vols resul­tats dife­rents, fes coses dife­rents”. Si li donem la volta dedui­rem amb faci­li­tat que si fem el mateix obtin­drem els matei­xos resul­tats, és a dir, un nou fracàs i una nova decepció. Jo vull la inde­pendència de Cata­lu­nya, no un nou fracàs anun­ciat.

La Llista Cívica busca unir els inde­pen­den­tis­tes des­con­tents i con­vençuts, ofe­rint una pro­posta des­a­com­ple­xa­da­ment ori­en­tada a fer efec­tiva la inde­pendència des de les ins­ti­tu­ci­ons, com una alter­na­tiva naci­o­nal als par­tits inde­pen­den­tis­tes tra­di­ci­o­nals, actu­al­ment per­ce­buts com immo­bi­lit­zats o fins i tot espa­nyo­lit­za­dors. Aquests han incom­plert la volun­tat dels seus pro­pis elec­tors, aquells que van votar en clau naci­o­nal cata­lana i que volen la inde­pendència per sobre de qual­se­vol altra cosa.

La Llista Cívica és una aposta per la inclusió i la mobi­lit­zació de tot l’espec­tre inde­pen­den­tista. Repre­senta una opor­tu­ni­tat per rea­gru­par l’esforç inde­pen­den­tista, trans­cen­dir les divi­si­ons par­ti­dis­tes i avançar de manera uni­fi­cada cap a l’objec­tiu com­par­tit de la inde­pendència de Cata­lu­nya. També és una opor­tu­ni­tat de reno­vació del movi­ment inde­pen­den­tista doncs demana als seus mem­bres i can­di­dats adhe­rir-se a un codi ètic i una carta de com­promís amb la inde­pendència. Les acu­sa­ci­ons de pèrdua de plu­ra­li­tat igno­ren el poten­cial aglu­ti­na­dor i reno­va­dor de la llista, que pot cata­lit­zar un movi­ment més fort i unit.

És ben evi­dent que, com a pro­posta dis­rup­tiva, té ris­cos als quals no en soc gens aliè, però mireu, no hi ha èxit sense arris­car. Jo tinc una petita empresa i arrisco cada dia. Paga molt la pena arris­car, encara que ens esta­ve­llem. Si ho inten­tem tin­drem l’opor­tu­ni­tat d’asso­lir la inde­pendència. Si ens que­dem para­lit­zats, immòbils, esgri­mint tota mena d’argu­ments lega­lis­tes, mora­lis­tes o com siguin que sonin bé, el que tin­drem garan­tit és el fracàs que ens embarga actu­al­ment. Garan­tit. Vosal­tres deci­diu. Fracàs o opor­tu­ni­tat, la queixa o la llista.

En resum, men­tre que el debat sobre la Llista Cívica de l’ANC reflec­teix la diver­si­tat d’opi­ni­ons dins del movi­ment inde­pen­den­tista, també posa de mani­fest la neces­si­tat de superar les bar­re­res par­ti­dis­tes que han limi­tat la seva capa­ci­tat d’acció. L’impuls de la Llista Cívica repre­senta una opor­tu­ni­tat per al movi­ment inde­pen­den­tista de rea­gru­par-se, reno­var-se, reno­var el seu com­promís amb la inde­pendència i avançar de manera uni­fi­cada cap a aquest objec­tiu.

I recor­deu que la inde­pendència es fa, no es diu que es fa. Menys par­lar i cri­ti­car i més fer.