Quadern d’economia
La protesta de la pagesia
Fa anys, la paraula pagès era ofensiva. Hi havia nombroses frases que deixaven el pagès en una situació ben malparada. El pagès era considerat una persona sense cultura, sense arrel social i allunyat de la societat urbana. Amb el temps la paraula pagès ha estat substituïda per la d’agricultor, que sona més tècnica i, per descomptat, no té res d’ofensiva. Ja em permetran que defensi el pagès o l’agricultor.
El que és cert és que l’agricultura i els agricultors encara no formen part de la societat reconeguda. Malgrat la importància que tenen, aquesta no els és reconeguda per una majoria de la població, en bona part perquè no formen part de la societat urbana, que és la que fa més pressió al govern del territori. Finalment, una part de la pagesia catalana s’ha manifestat en protesta per les seves condicions de treball, igual com ha fet la pagesia francesa i potser en seguiran d’altres. Té la seva lògica. Els governs, de la Generalitat, de l’Estat i de la Comunitat Europea haurien d’escoltar-los més.
La pagesia es pot considerar dividida en tres espais: els agricultors que treballen la terra, que tenen normalment al costat i produeixen des de les verdures fins a les oliveres de les quals tant es parla aquests dies pel preu al qual es paga l’oli. Al marge d’aquests agricultors trobem els ramaders, tant els de les grans granges com els de pasturatge. Val la pena destacar la diferència que distingeix força aquestes dues ramaderies. Per descomptat que la darrera d’elles és minoritària i representa una petita part del conjunt general, però tampoc es pot negar que les vaques pasturant pels nostres prats representen una bella aportació al paisatge.
La gent oblida que els animals de les ramaderies mengen cada dia, com els seus propietaris, i que no hi ha diumenges ni vacances per a cap dels dos. I que els cicles dels conreus tampoc inclouen tenir dues setmanes seguides de vacances a l’estiu. Ho dic perquè és un fet que la classe obrera o mitjana no acceptaria de cap de les maneres aquest sacrifici. Agricultors i ramaders se senten en bona part abandonats de la majoria social i sense reconeixement de la seva importància. I en tenen molta, si tenim en compte que aporten una part del nostre menjar. Catalunya importa una bona part dels productes d’horta i del camp, i en canvi exporta una bona part de la seva producció porcina, un cop els animals han estat sacrificats en els nombrosos i competents escorxadors que tenim al territori. Fa uns anys m’explicaven que un sol d’aquests escorxadors de la plana d’Osona matava i escorxava 32.000 porcs diaris que li arribaven de les comarques veïnes, però també de territoris externs a Catalunya. Un dels grans clients d’aquesta producció era Rússia i desconec si les actuals circumstàncies polítiques i bèl·liques han retallat aquesta exportació.
Els catalans hem de valorar més la pagesia i considerar-la alguna cosa més que els habitants d’uns territoris on van a passejar o a passar les vacances. La pagesia té problemes iguals o superiors als de la població urbana, però aquesta no els té en compte. La seva veu arriba apaivagada als centres urbans i els seus dirigents no són els que més destaquen. El govern de la Generalitat i el de l’Estat tenen competències sobre el sector agrícola, però els seus responsables continuen essent dels menys valorats.
