Mirant endarrere

Segons les per­so­nes i les cir­cumstàncies, mirar endar­rere pot ser con­si­de­rat bo o dolent. L’espe­rit “retro­vi­sor” sol iden­ti­fi­car-se, nor­mal­ment, amb un espe­rit nostàlgic, i molt sovint pot inter­pre­tar-se com un símptoma d’enve­lli­ment, d’inca­pa­ci­tat de tro­bar en nous camins un sen­tit que doni satis­facció a la vida o a l’esforç.

En pocs dies he reu­nit qua­tre peti­tes notícies que, d’una manera o d’una altra, són tes­ti­mo­nis d’una tendència retros­pec­tiva que es mani­festa en camps molt diver­sos.

Es pot bus­car en el pas­sat una solució pràctica als pro­ble­mes que ens plan­teja el pre­sent. Quan falla la química tor­nem a l’alquímia, quan falla la tècnica tor­nem a l’arte­sa­nia. És el que ha fet un ale­many, per tal de llui­tar con­tra el cost de la gaso­lina i la con­ta­mi­nació que pro­du­eix. A força de pro­ves i bar­re­ges s’ha ela­bo­rat el seu propi car­bu­rant, que conté aigua, alco­hol i una substància que no ha vol­gut pre­ci­sar. Diu que el resul­tat és òptim des del punt de vista ecològic i econòmic, i ves per on, el pro­ducte fa una olor que recorda el mas­sapà. Con­tra la dic­ta­dura energètica mono­polística ha posat en marxa una pas­tis­se­ria energètica caso­lana. Com abans la gent es feia el pa i el vi, que mai no era exac­ta­ment igual que el pa i el vi del veí. En el pas­sat tro­bem la ima­gi­nació i la lli­ber­tat.

Encara pot sor­pren­dre més un altre retorn al pas­sat: l’admi­nis­tració nord-ame­ri­cana de la marina mer­cant ha encar­re­gat a un expert un estudi sobre la ren­di­bi­li­tat dels vai­xells mer­cants de vela, com a alter­na­tiva a l’aug­ment cons­tant dels preus del petroli. ¿Tor­na­ran aquells majes­tu­o­sos “clip­pers” a obrir camins de silenci en les aigües atlànti­ques?

Ens con­ver­ti­rem real­ment en dra­pai­res del pas­sat? ¿Des­co­bri­rem que el pas­sat que havíem llençat des­pec­ti­va­ment a la galleda de les escom­bra­ries és útil­ment recu­pe­ra­ble?

L’home d’avui comença a inter­ro­gar-se sobre el sen­tit de la seva evo­lució, i aquesta tendència cons­ti­tu­eix una de les bases de l’èxit turístic de les illes Galápagos. Aques­tes illes són famo­ses per la seva fauna, que con­serva veri­ta­bles fòssils vivents. Cada vegada hi acu­dei­xen més turis­tes, i el govern s’ha pres seri­o­sa­ment d’aten­dre amb les màximes faci­li­tats els milers de curi­o­sos que volen com­pro­var el pas­sat de l’espècie humana obser­vant amb els seus pro­pis ulls els tes­ti­mo­nis vivents de la teo­ria de Darwin.

L’excepció és França. Refe­rint-se als esde­ve­ni­ments de Còrsega, el pri­mer minis­tre, Ray­mond Barre, ha dit que el movi­ment con­tra França era una “pruïja” auto­no­mista. Hi ha gent que vol igno­rar el pas­sat. Còrsega ha estat ocu­pada al llarg de la història per tota mena de pobles, sobre­tot pels geno­ve­sos i els cata­lans: des del 1297 al 1458 l’illa va estar vin­cu­lada a la política cata­lano-ara­go­nesa. L’esforç de Còrsega per acon­se­guir la seva inde­pendència fou aixa­fat per Napoleó I, i la “Còrsega fran­cesa” encara no té dos-cents anys.

Voler asso­lir la pròpia per­so­na­li­tat no és, doncs, cap pruïja o “pico­reta”–Barre uti­litza el mot “pru­rit” en aquest sen­tit– que es pugui eli­mi­nar amb una pomada admi­nis­tra­tiva. Gireu els ulls al pas­sat i podreu diagnos­ti­car, mon­si­eur, l’ori­gen i la gra­ve­tat de la malal­tia.