La Botigueta de la Cort Reial

El 2005, Lluís Güell només tenia 60 anys. Es va morir. Havia vis­cut molt inten­sa­ment, tot s’ha de dir. La seva tra­jectòria feia pen­sar en una llarga car­rera tri­om­fal en qual­se­vol dels diver­sos camps que domi­nava. Pin­tura, esce­no­gra­fia, escul­tura, deco­ració... He dit deco­ració? Que em per­doni. Güell cre­ava ambi­ents totals con­ju­gant for­mes, colors, llums, música... tot. Des de mun­tar un altar per a un casa­ment fins a ins­tal·lar un negre emmor­das­sat assas­si­nat a l’entrada d’Arco, a Madrid; des de tre­ba­llar en els deco­rats del TEI de Banyo­les fins a sumar el seu tre­ball a Mario Gas, La Trinca i Ven­tura Pons; des de ser el repre­sen­tant més genuí de l’art pop al país fins a cons­truir grans sales de fes­tes a les comar­ques giro­ni­nes i a Eivissa. Sem­pre diem que ens queda l’obra. En el cas d’en Lluís, només és veri­tat a mit­ges. Bona part de la seva tre­ba­llada tra­jectòria s’ha per­dut mise­ra­ble­ment. Dei­xem de banda la pin­tura, els qua­dres que deco­ren els men­ja­dors par­ti­cu­lars d’admi­ra­dors afor­tu­nats, o el seu Sols es viu d’il·lusió, pen­jat al Prin­cesa Sofia, segons lle­geixo. Mireu, l’Skin­sad, a Banyo­les, es va cre­mar; l’Enve­lat del Follet, a Olot, va ser ender­ro­cat; l’escala del Col·legi de Met­ges de Girona es va des­mun­tar... Sí, de la seva obra “cons­truc­tora” de grans sales de fes­tes, en deu que­dar a Eivissa el famós res­tau­rant Al Ayoun, san­tu­ari per als amants de la música electrònica, i el Cafè del Mar, també a la costa de Sant Antoni, un altre lloc emblemàtic que Güell va deco­rar. Aquest local és cone­gut inter­na­ci­o­nal­ment per la seva vista espec­ta­cu­lar del mar i la seva música ambi­en­tal. La posta de sol des d’aquesta ubi­cació és par­ti­cu­lar­ment màgica.

I a Girona? Sí, ens queda la Boti­gueta de la Cort Reial. Tota una escul­tura de guix con­ver­tida en local comer­cial. Ni ens la mirem. La façana que fa can­to­nada amb les Vol­tes d’en Rosés està emmar­cada per un plafó que era pin­tat de roses pàl·lids i blaus pas­tel aqua­rel·lats. El plafó s’ha tret i s’ha posat més d’una vegada. Ara mateix, si no hi ha can­vis, la pin­tura ha des­a­pa­re­gut. Què ha de pas­sar perquè es res­tauri com cal? L’Ajun­ta­ment no hi té res a dir? Si la pin­tura es perd, qui ens diu que no es pot per­dre tot?