L’ametller

He fet un viatge cap al Pallars i he tin­gut la sort d’enso­pe­gar un dia esplèndid, asso­le­llat. Tot al llarg de l’iti­ne­rari, amet­llers flo­rits.

L’amet­ller flo­rit té molt de pres­tigi poètic, però jo crec que com cal veure els amet­llers és una mica de lluny. Que no s’arribi a dis­tin­gir cada flor, sinó que l’arbre flo­rit apa­re­gui com un tot, com un clap de boi­rina, com una pin­ze­llada en el pai­satge. Pujant per la Noguera, per exem­ple, i també bai­xant cap al pla de la Conca de Tremp, l’emplaçament de molts amet­llers és insu­pe­ra­ble. Són a mig aire de la serra, i en aquesta alti­tud l’aire és espe­ci­al­ment net i la immensa flor única que és un amet­ller no queda empas­tada amb tot el que la volta, sinó que se’n desprèn i s’hi reta­lla amb vida pròpia. A més, el blanc té una vibració molt íntima i molt fresca. En alguns moments, un ren­gle d’amet­llers, al lluny, sem­bla una sanefa que trans­forma el ves­sant de la mun­ta­nya en un ves­tit de festa.

Quan veiem que els amet­llers han flo­rit massa d’hora, no podem evi­tar una esgar­ri­fança. I si tor­nen, ara, les gela­des? És l’angoixa que pro­du­eix el som­riure tran­quil d’una per­sona que esti­mem quan sabem que pot arri­bar-li d’un moment a l’altre una mala notícia. L’amet­ller se la juga, i així que fa una mica de bon temps flo­reix amb una abso­luta con­fiança. Quina des­pro­porció entre tanta fe i tanta fra­gi­li­tat!

L’altra mera­ve­lla de l’amet­ller és que sota el seu aspecte líric, la seva flor deli­cada, la seva apa­rent vani­tat orna­men­tal, amaga una capa­ci­tat extra­or­dinària de ser útil. L’amet­lla és tan sòlida, després, com vul­ne­ra­ble era la flor.

M’agrada l’amet­lla, i tot allò que és fet amb amet­lles. M’agrada l’amet­lla ten­dra, l’ametlló, amb la seva humi­tat àcida i flai­rosa, i l’amet­lla ja feta; la crua i la tor­rada –la incom­pa­ra­ble amet­lla “llar­gueta de l’Urgell”. La pas­tis­se­ria a base d’amet­lla no la can­vio per cap altra, i dels tor­rons a les “sares” la gamma és immensa. Sense amet­lles no hi ha pica­des, que d’altra banda van de baixa perquè s’està per­dent l’art de fer la picada. I el con­tin­gut d’aquesta fruita és tan ric, i tan divers, que tant ser­veix per a fer llet i orxata d’amet­lles com per a fer oli. I encara, quan ja n’hem tret tot el suc, podem apro­fi­tar la closca per a encen­dre l’estufa.

Per tot això, per l’amor i el res­pecte que tinc a l’amet­lla, quan pujava cap al Pallars mirava amb satis­facció la bla­vor d’un cel obert i franc, gens amenaçador, i volia asse­gu­rar-me que la tebior de l’aire era ja pri­ma­ve­ral. I si us deia, abans, que cal mirar els amet­llers flo­rits de lluny estant, era per no des­tor­bar la seva ges­tació d’amet­lles, tan nua i tan inde­fensa. No es pot fer tabola prop d’un amet­ller flo­rit. Ima­gi­neu-vos que l’amet­ller té un somni feliç: no el des­per­teu. I si en tro­beu algun a tocar de la car­re­tera, feu que el motor del cotxe ron­qui més baix. Així us serà més fàcil de dir, amb Mara­gall: “Ets la pau que s’anun­cia / entre el sol, núvols i vents... / No ets encara el millor temps / però en tens tota l’ale­gria”.