Tots som l’últim

De tant en tant he d’enviar alguna carta cer­ti­fi­cada, algun disc a l’estran­ger, algun paque­tet la tra­mesa del qual no puc resol­dre des de l’estanc del barri.

No tinc altre remei que anar a una ofi­cina de Cor­reus –això que en diuen, tan curi­o­sa­ment, “esta­feta”. Acos­tumo a anar a la que hi ha a la Tra­ves­sera de Gràcia, entre Ari­bau i Tuset. M’aga­fen tots els mals només de pen­sar-hi. Avui he hagut d’espe­rar tres quarts d’hora jus­tos per a poder cer­ti­fi­car una carta, i d’altres vega­des no n’he sor­tit pas abans de mitja hora. En aquesta ofi­cina es tre­ba­lla com fa qua­ranta anys.

El local és tan petit que els cli­ents no hi cabem. Hi ha tres fines­tre­tes. L’una per a la venda de segells, l’altra per al lliu­ra­ment dels objec­tes cer­ti­fi­cats, i la ter­cera per als girs. Ens hi enca­bim una tren­tena de per­so­nes, frec a frec, que mirem de fer les cues cor­res­po­nents. La més llarga és la de la gent que vol ser atesa a la fines­treta número u. Si veiéssiu quin ins­tint tenim per a anar recar­go­lant la cua, com una serp! És l’única manera de no tro­bar-se al car­rer. Qui entra, és clar, no pot iden­ti­fi­car cap mena d’ordre en aque­lla massa com­pacta de gent, però nosal­tres sí, nosal­tres sabem molt bé que hi ha un fil con­duc­tor en aquell labe­rint, i sabem que l’últim de la cua, encara que no ho sem­bli, és aquell senyor que està pre­ci­sa­ment en el rovell de l’ou.

El procés és lentíssim. Un sol fun­ci­o­nari ha de ven­dre els segells, ha de pesar els paquets, fins i tot escal­far el lacre amb un apa­rell elèctric, quan ja es desfà una mica posar-lo en diver­sos punts dels cor­dills del paquet, comp­tar, cobrar… En aquest minúscul reducte con­flu­ei­xen, car­re­gats de cor­res­pondència, d’impre­sos cer­ti­fi­cats i de paquets postals, els emple­ats i les emple­a­des de tota la colla d’empre­ses que hi ha en aquest sec­tor tan comer­cial de Tuset, Tra­ves­sera, Dia­go­nal, Ari­bau, Mon­ta­ner… No hi ha espai ni per a omplir, a peu dret, el més petit imprès, ni per a engan­xar els segells. Avui, cap a les dotze, del fons de l’ofi­cina ha sor­tit un fun­ci­o­nari que ha avi­sat: mirin de dei­xar una mica de pas­sadís, perquè hem de treure els sacs. Ens hem encas­tat els uns amb els altres, com hem pogut, i els qui eren més a prop de la porta han optat per sor­tir al car­rer.

L’espec­ta­cle és incon­ce­bi­ble. Ni el fun­ci­o­nari ni el local no donen per a més, i la paciència de la gent és infi­nita. De tant en tant, algú que no és cli­ent habi­tual de l’ofi­cina es posa nerviós, es mira els con­cur­rents amb una expressió d’incre­du­li­tat o remuga que mai no havia per­dut mitja hora d’una manera tan mise­ra­ble. Els altres el cal­men per tal d’evi­tar-li l’infart postal. Segu­ra­ment per afa­vo­rir la con­cen­tració humana ara anun­cien que només s’adme­tran cer­ti­fi­cats fins a la una. Ens deuen voler edu­car en aque­lla norma de Primo de Rivera: “Nos gus­tan las cosas difíciles y no nos impor­tan los sacri­fi­cios”.

La senyora que s’ha des­ma­iat al meu cos­tat –ja he vist que mirava obses­si­va­ment el rellotge– deu ser ine­du­ca­ble i, com que no hi havia espai per a ven­tar-la, l’hem treta al car­rer. Una ànima cari­ta­tiva s’ha ofert per com­prar-li els segells. És la soli­da­ri­tat de les vícti­mes. Vivim, admi­nis­tra­ti­va­ment, en la Rússia dels con­tes de Txèkhov.