La jubilació dels ‘boomers’

Les per­so­nes de més de 60 anys cons­ti­tu­ei­xen ja a Cata­lu­nya més del 26% de la població, i aquest procés d’enve­lli­ment tindrà una acce­le­ració el 2030, quan la gene­ració dels baby boo­mers asso­leixi l’edat de jubi­lació. Les esti­ma­ci­ons par­len de més de dos mili­ons de cata­lans de més de 65 anys el 2035. Segons l’Ides­cat, al nos­tre país hi ha actu­al­ment prop de 2,5 mili­ons de per­so­nes entre els 50 i els 59 anys: un 31% de la població. La nos­tra rea­li­tat social és, doncs, la d’una piràmide pobla­ci­o­nal inver­tida cada cop més accen­tu­ada. Al nos­tre país hi ha 126 per­so­nes de més de 64 anys per cada 100 menors de 16 anys, un incre­ment per­cen­tual de 23 punts res­pecte a les dades de fa deu anys. Com en el cas de les gene­ra­ci­ons pre­ce­dents, la de les per­so­nes nas­cu­des entre finals dels anys cin­quanta i prin­ci­pis dels setanta, per garan­tir el seu benes­tar i un bon enve­lli­ment, també, neces­si­ta­ran atenció soci­o­sa­nitària però recor­dem que aquesta gene­ració cor­res­pon al moment en què la nos­tra soci­e­tat va expe­ri­men­tar un gran crei­xe­ment demogràfic.

Avui, Cata­lu­nya ofe­reix gai­rebé 61.000 pla­ces resi­den­ci­als però per absor­bir la nova demanda se n’hi hau­ran de sumar mol­tes més. A més d’un incre­ment en ter­mes quan­ti­ta­tius, també s’ha de tenir en compte un ampli ven­tall d’alter­na­ti­ves que no sols cobreixi els dife­rents graus de dependència, sinó també les neces­si­tats reals de les per­so­nes grans cada cop més autònomes i con­nec­ta­des, i amb un desig gene­ra­lit­zat de voler enve­llir a casa. Com fer front a un des­a­fi­a­ment d’aques­tes carac­terísti­ques? Com hem de diri­gir aquest futur els pro­fes­si­o­nals de l’atenció soci­o­sa­nitària? Queda clar que hau­rem de con­ti­nuar inver­tint en recur­sos, for­mació, inno­vació i en la cons­trucció de nous cen­tres. Alhora, hau­rem de ser molt cre­a­tius en bus­car i desen­vo­lu­par noves solu­ci­ons per seguir garan­tint la millor atenció i el dret de les per­so­nes a enve­llir dig­na­ment. Per aquest motiu, el futur de l’atenció a les per­so­nes grans passa per ser híbrid, donant res­pos­tes a les neces­si­tats indi­vi­du­als amb dife­rents ser­veis que tin­guin en compte diver­sos recur­sos. Així, d’una banda, hau­rem d’apos­tar per un nou model de residències més basat en l’atenció cen­trada en la per­sona i, de l’altra, pre­veure una forta inversió en inno­vació, tant per desen­vo­lu­par teràpies no far­ma­cològiques com per cer­car tec­no­lo­gies que faci­li­tin la tasca dels pro­fes­si­o­nals i millo­rin la qua­li­tat de vida de les per­so­nes grans. Sense obli­dar-nos d’una ambi­ci­osa ampli­ació dels ser­veis de tele­as­sistència i assistència a domi­cili, ja que les pre­vi­si­ons par­len d’una pujada expo­nen­cial d’aquesta xifra. També hau­rem de tre­ba­llar en nous for­mats, com ara el senior-living: un con­cepte que con­si­dera dife­rents opci­ons d’habi­tatge i estil de vida per a per­so­nes grans autònomes, amb ser­veis que vet­llen per la seva salut i amb unes ins­tal·laci­ons àmplies i còmodes. Però no hem d’obli­dar que quan par­lem d’atenció a la gent gran, par­lem sobre­tot de per­so­nes. De les que cui­dem i de les que cui­den. Cal atreure i for­mar talent, desen­vo­lu­pant un pla sòlid per gene­rar conei­xe­ment sobre el nos­tre sec­tor. Per fer-lo atrac­tiu i apro­par una tasca tan admi­ra­ble com és tenir cura de la gent gran. I això només ho podrem asso­lir si fomen­tem la coor­di­nació i la feina con­junta entre els dife­rents agents, públics i pri­vats, per opti­mit­zar recur­sos i foca­lit­zar els nos­tres esforços a mate­ri­a­lit­zar un marc nor­ma­tiu idoni. La clau és, en aquest sen­tit, el diàleg cons­tant per tro­bar tots ple­gats les millors solu­ci­ons.