Enaiguats de pluja

Hem tor­nat a veure ploure, amb una pluja fina i cons­tant, que ha anat molt bé després de tant temps sense caure quasi ni una gota d’aigua. Tenim pan­tans i rius amb cabals per sota dels mínims, amb una sequera que espanta tot­hom, i es pre­veu que el 2100 els nos­tres rius tin­dran de mit­jana un 34% menys de cabal. Poca broma, perquè, com hem sen­tit mol­tes vega­des, l’aigua és vida, o pot­ser té més sen­tit dir que la vida és aigua: allà on no n’hi ha, apa­reix la mort. Estàvem enai­guats de pluja. La trobàvem a fal­tar. L’enyoràvem. I aquest cap de set­mana ha arri­bat. Enai­guar, una paraula que, com tan­tes altres, pro­nunciàvem mala­ment i que ara no uti­lit­zem. Quan dèiem que un infant estava “enai­guat”, volíem expres­sar que estava com­pun­git, que desit­java alguna cosa que no podia obte­nir, estava melancòlic, no men­java, tenia els ulls tris­tos i mal­sons. Hi havia tot de remeis caso­lans per a la cura de l’enai­gua­ment. Un dels quals, a Santa Coloma de Far­ners, con­sis­tia que la família por­tava la cri­a­tura a fer un volt per la riera i, quan arri­ba­ven al pont de Sant Sal­va­dor o al de la Font Picant, li feien reco­llir pedre­tes i, des de la barana, tirar-les a l’aigua que bai­xava. Quan el roquet xocava amb el líquid i produïa el remolí, pro­vo­cava que la melan­co­lia de l’infant anés des­a­pa­rei­xent. Remeis caso­lans, sense cap demos­tració científica, però que per a les per­so­nes d’antes fun­ci­o­na­ven i dona­ven bons resul­tats. El sol fet d’estar amb un adult que li fes cas, i que per una estona se sentís el pro­ta­go­nista, curava l’enyor que mos­trava, o així es creia. Després arri­ba­ven fins a la font, on hi havia dues senyo­res grans que venien anis­sos i, a vol­tes, unes bos­se­tes de sidral de taronja o de lli­mona on se sucava la pega dolça. Una lla­mi­na­dura que també aju­dava a pas­sar qual­se­vol cabòria infan­til. Ara aquests cos­tums han des­a­pa­re­gut. Com la paraula enai­guar, total­ment en desús. De la mateixa manera que, a causa del canvi climàtic i la mà de l’home, de mica en mica va des­a­pa­rei­xent i morint la vida de la riera. No ho per­me­tem. Posem-hi remei! I Espe­rem que la mai­nada, enai­guada o no, pugui tor­nar a tirar pedre­tes a la riera i obser­var emba­da­lida les bom­bo­lles i xar­bo­ta­des que pro­vo­quen els roquets. Senyal que hi ha aigua i que podem gau­dir d’aquest bé tan pre­uat i neces­sari.