El temps que passa

“«Sí, natu­ral­ment, si demà fa bon dia», va dir la senyora Ram­say.” Així comença Al far en la tra­ducció al català d’Helena Valentí. És una res­posta a James, un dels seus vuit fills. D’esti­ueig, com cada any que passa, a l’illa esco­cesa de Skye, els Ram­say, si a l’endemà fes bon temps, ani­rien, natu­ral­ment, al far, en com­pli­ment d’una pro­mesa de la mare a James. No van anar, però, al far. D’això, i de molt més, ens parla Vir­gi­nia Woolf: del temps que passa amb un demà en què no es com­pleix el que ahir esperàvem. He començat a relle­gir Al far després d’assis­tir a la sala Beckett a la repre­sen­tació de Llums, llums, llums, adap­tació tea­tral de la novel·la de Woolf escrita per la dra­ma­turga que­be­quesa Evelyne de la Chenèliere. Amb la direcció de Lur­des Barba, dues actrius, Anna Güell i Tània Banús, encar­nen res­pec­ti­va­ment la senyora Ram­say i Lily Bris­coe, pin­tora que sem­pre té un qua­dre que mai no acaba de fer. La pri­mera és una esposa i mare “per­fecta”, segons les con­ven­ci­ons soci­als, però va expres­sant una queixa i una insa­tis­facció ama­ga­des. La segona és una jove inde­pen­dent que, com pel que fa a les mares que mol­tes hem tin­gut, rebutja l’altra com a model de dona, però no deixa de sen­tir-hi l’estima. Men­tre la il·lumi­nació de Syl­via Kuc­hi­nov va fent visi­bles pai­sat­ges i l’esde­ve­nir del dia fins a sug­ge­rir que la vida és un cre­pus­cle per­petu, en la bella esce­no­gra­fia de Paula Bosch el mobi­li­ari d’una casa cada cop apa­reix més com les res­tes d’un nau­fragi. De cop, el temps ha pas­sat. La senyora Ram­say ha mort i molts no van tor­nar vius de la Gran Guerra. Alguna cosa com­mo­ve­dora està pas­sant a la sala Beckett. De moment, fins diu­menge vinent.