Necessites res?

Observo algu­nes pare­lles d’avui i m’espar­vero. Cadascú a la seva bola, u més u ja no fa dos, sinó u més u, per sepa­rat i sense suma. Fra­ses mer­do­ses com “Avui no, que tinc mal de cap” o “Avui no, que he que­dat amb els col·legues” o “Avui no, que vaig a com­prar amb una amiga” són el pa de cada dia, un pa més res­sec que uns sos­te­ni­dors d’espart. Hi ha pare­lles que foten fàstic: estan per estar, i solen triar quan i com estar. Ho entenc molt dife­rent: jo tinc ganes de ser-hi en els bons i en els mals moments. No em refe­reixo a allò tan sagra­men­tal d’“en la salut i en la malal­tia, en la riquesa i en la pobresa”, etc. Parlo només de ser-hi, amb constància, perquè l’altre sàpiga que hi ets per amor. He arri­bat a sen­tir homes que exi­gien a les dones que no pro­nun­ci­es­sin mai cap “t’estimo” ni deri­vats. La cas­tració emo­ci­o­nal porta con­seqüències men­tals, trau­mes difícils de superar i manca d’auto­es­tima. A l’altre cos­tat de la balança, hi ha aque­lles poquíssi­mes pare­lles que encara des­til·len amor en tot el que fan, que quan l’un s’apropa a l’altre en una taula d’una cafe­te­ria, aquest li pre­gunta, irònic: “Neces­si­tes res?”, i aquest “res” és ple de tot: de riu­res, de com­pli­ci­tats, de sen­su­a­li­tat. Però avui crei­xen indi­vi­du­a­li­tats inca­pa­ces de cedir. La vida en pare­lla és un pas més, sense apro­fun­dir: només s’apa­re­llen perquè toca, com pen­sen que toca tenir l’últim iPhone o anar a esquiar abans que el veí pengi les seves fotos de La Molina a Ins­ta­gram. I l’amor, cri­a­tu­res, és tota una altra cosa. Una cosa tan grossa que encara avui ningú l’ha sabut defi­nir.