Prestidigitació

Com sabem, la pres­ti­di­gi­tació és un art i espec­ta­cle d’habi­li­tat i enginy con­sis­tent a pro­duir, arti­fi­ci­al­ment, efec­tes d’apa­rença mera­ve­llosa i inex­pli­ca­ble sense que l’espec­ta­dor cone­gui les cau­ses que els pro­du­ei­xen. No es pen­sin que m’hi refe­reixo perquè en els temps a venir hi hagi anun­ciat un enfi­lall de con­te­ses elec­to­rals que ves a saber com es pro­po­sa­ran de cap­tar l’atenció dels elec­tors –si amb tot d’efec­tes espe­ci­als vis­to­sos però eva­nes­cents, si posant el pro­ta­go­nisme només en els cau­sants d’aquests efec­tes, si con­fron­tant tot i més del que cal­gui però també del que no cal­gui, si fent un ús exces­siu de l’esca­mo­teig...–, sinó que m’hi refe­reixo per par­lar, suc­cin­ta­ment, d’un pres­ti­di­gi­ta­dor autèntic, un il·lusi­o­nista pro­fes­si­o­nal nas­cut al Camp de Tar­ra­gona que va arri­bar a ser un dels mags inter­na­ci­o­nals més cone­guts del segle XIX i del qual enguany se cele­bra el bicen­te­nari del nai­xe­ment.

Es tracta de Fructuós Canonge i Fran­cesch, que va néixer a Mont­brió del Camp el 27 de març del 1824 en el si d’una família humil. Encara era cri­a­tura quan es van tras­lla­dar a viure a Bar­ce­lona, i allà, amb tot de vicis­si­tuds, llui­tes, esforços i ana­des i vin­gu­des per ambi­ents diver­sos com ara fires, l’exèrcit, judi­cis per les seves idees libe­rals, con­dem­nes a la flota d’ultra­mar, nau­fra­gis que el por­ten a Nova York, etc., va apren­dre a fer màgia i, si pri­mer va ser enllus­tra­dor sota els por­xos de la plaça Reial, aviat es va ado­nar que els seus trucs eren un atrac­tiu per al públic.

Després de tants peri­ples vitals, li va arri­bar l’èxit que el va por­tar a actuar a les millors sales de Cata­lu­nya, Espa­nya i el sud de França i Amèrica. I també, davant la reia­lesa. Encara és viu en la memòria oral dels mont­bri­o­nencs el relat d’una actu­ació de Canonge davant la reina Isa­bel II. L’il·lusi­o­nista va arri­bar tard, però va sal­var el retard amb la màgia de situar els rellot­ges a l’hora con­vin­guda, i això –sobre­tot pel que lla­vors repre­sen­tava el rellotge com a giny– li va val­dre tot de pres­tigi, reco­nei­xe­ments i –propi de la casa reial– meda­lles. Tant va ser el seu pres­tigi que se’l conei­xia com “el Merlí català” i tan­tes les meda­lles rebu­des que es va fer popu­lar l’expressió “Tenir més meda­lles que en Canonge”. Tan­ma­teix, els seus guanys íntims van ser, més que les meda­lles, que pre­fe­ria als diners, fer feliç la gent i ser soli­dari amb els des­fa­vo­rits.

L’Ajun­ta­ment de Mont­brió del Camp va edi­tar, el 2007, l’obra Fructuós Canonge Fran­cesch, d’enllus­tra­dor a pres­ti­di­gi­ta­dor, de Josep Ollé i Gibert, i, enguany, cele­bra el bicen­te­nari del seu fill il·lus­tre amb tot d’actes que han començat dedi­cant-li un calen­dari i omplint de màgia el pri­mer cap de set­mana d’abril, i que segui­ran amb una acti­vi­tat de geo­cerca que estarà activa durant un mes, actu­a­ci­ons de mags, etc., que bé ens poden por­tar aque­lla il·lusió que, a diferència de la que poden des­per­tar les con­te­ses elec­to­rals que sem­bla que encara comp­ten amb la res­pon­sa­bi­li­tat dels votants, no es resis­teix als trucs.