Aragonès, al mig

No és casu­a­li­tat que Pere Ara­gonès pro­posi un debat a tres amb Car­les Puig­de­mont i Sal­va­dor Illa. Ni tam­poc que, quan el can­di­dat dels soci­a­lis­tes diu que no debatrà fora de Cata­lu­nya, el d’ERC s’obri a fer debats cara a cara. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, mal­grat ser qui avança les elec­ci­ons quan fra­cassa el pres­su­post, intenta dibui­xar ara un tau­ler de joc a tres ban­des per no que­dar difu­mi­nat en una par­tida que s’acabi dis­pu­tant entre els caps de llista de Junts + Puig­de­mont per Cata­lu­nya i del PSC. Ara­gonès corre el risc de que­dar atra­pat entre Illa i Puig­de­mont. Un Puig­de­mont que, mal­grat les pro­me­ses pas­sa­des, apel·la a l’emo­ci­o­na­li­tat i s’abona a l’èpica per eri­gir-se en el can­di­dat al 12-M neta­ment inde­pen­den­tista que, si torna com a pre­si­den­ci­a­ble, plan­tarà cara a l’Estat. En con­trast, Illa fuig de la lírica i del procés, aposta pel prag­ma­tisme i es com­pro­met amb el futur bon govern amb pro­pos­tes com ara el reforçament del pes de la indústria en l’eco­no­mia cata­lana. El can­di­dat d’ERC, al mig. Els tres dar­rers anys al cap­da­vant de l’exe­cu­tiu són una mot­xi­lla que pesa, tant a l’hora d’enar­bo­rar la ban­dera de l’estat propi com a l’hora de fer noves pro­pos­tes. La pre­gunta “I això per què no ho han impul­sat des del govern?” només la hi poden fer a ell.