Cant coral a Catalunya

Exa­mi­nant els fulls d’ins­cripció dels can­tai­res mas­cu­lins de l’Orfeó Català –entre el 1898 i el 1915– Pere Artís recull 61 noms, i en l’apar­tat cor­res­po­nent a pro­fessió hi troba el següent: comerç, 30; ebe­nis­tes, 4; argen­ters, 4; sas­tres, 2; escul­tors, 2; depen­dents, 2; impres­sors, 1; pro­fes­sors, 1; jor­na­lers, 2; pale­tes, 1; fus­ters, 2; enqua­der­na­dors, 1; fide­uers, 1; con­fi­ters, 1. Alguns ofi­cis són assi­mi­la­bles, però és de remar­car la intenció de pre­ci­sar dels qui, en comp­tes de dir sim­ple­ment “comerç”, espe­ci­fi­quen fide­uer o con­fi­ter, i encara és més sig­ni­fi­ca­tiu notar que en els fulls d’ins­cripció de les can­tai­res l’apar­tat cor­res­po­nent a la pro­fessió sem­pre és dei­xat en blanc.

Això que he trans­crit no és més que una petita mos­tra del lli­bre El cant coral a Cata­lu­nya (1891-1979), que ha escrit Pere Artís i Benach i ha publi­cat Edi­to­rial Bar­cino, amb la col·labo­ració de la Fun­dació Güell i de la Fun­dació Maria Fran­cisca Robi­ralta. Duu un pròleg d’Oriol Mar­to­rell, que afirma que aquest lli­bre tant “cap­ti­varà els lec­tors direc­ta­ment interes­sats pel tema de la música coral com tots aquells que vul­guin com­ple­tar i apli­car la seva visió gene­ral sobre l’evo­lució cul­tu­ral i social d’uns anys, prop d’un cen­te­nar quasi, tan deci­sius en la nos­tra pacífica lluita per asso­lir una més plena iden­ti­tat naci­o­nal”.

Em penso que poques vega­des es pot dir amb tanta justícia com en aquest cas allò de “final­ment tenim una obra que omple un buit”, i l’omple, a més, amb un gruix d’infor­mació impres­si­o­nant. Pere Artís ha vis­cut –i viu– el cant coral des de diver­sos camps, i això li ha permès d’empren­dre una tasca que no era gens fàcil. I és curiós que un país tan “cora­lista” com el nos­tre no hagués sis­te­ma­tit­zat encara en un estudi prou com­plert una història d’aquest movi­ment. Per tal de fer-nos càrrec de l’abast del volum cal dir que s’hi ana­lit­zen els ante­ce­dents, Lluís Millet i la seva lla­vor, els grans moments de l’orfe­o­nisme, la Cata­lu­nya ide­a­lit­zada i la mística del sen­ti­ment patriòtic, les enti­tats, les assem­blees, els aplecs, el reper­tori, les mani­fes­ta­ci­ons des­ta­ca­des, els orfe­ons durant la guerra, les difi­cul­tats de la post­guerra i el relleu gene­ra­ci­o­nal, amb la cre­ació de noves corals, el Secre­ta­riat d’Orfe­ons, etc. La docu­men­tació com­ple­mentària al text és molt abun­dosa –xifres, foto­gra­fies (algu­nes de les quals veri­ta­bles peces històriques) i notes que van molt més enllà del clàssic “peu de pàgina”: sovint repro­du­ei­xen car­tes i mate­rial molt sig­ni­fi­ca­tius, com la petició del gover­na­dor civil W G Oli­ve­ros a Joa­quim Renart de canvi de nom de l’Orfeó Català.

L’apa­rició d’aquest lli­bre farà refle­xi­o­nar posi­ti­va­ment, n’estic segur, a tot­hom qui, d’una manera o d’una altra, se sent vin­cu­lat a la tra­dició del cant coral, que és un dels sig­nes de la nos­tra per­so­na­li­tat col·lec­tiva. Perquè el cant coral va sem­pre més enllà de la música, però tam­poc no deixa de ser música. És una acti­vi­tat que té una dimensió que depassa l’àmbit artístic i adqui­reix una sig­ni­fi­cació social que en aquest tre­ball de Pere Artís queda àmpli­a­ment reflec­tida; sense una consciència d’aquest abast, el nos­tre cant coral que­da­ria muti­lat en la seva funció històrica; però al mateix temps, ¿com igno­rar que triar el cant coral és triar una eina artística, amb la inde­fu­gi­ble exigència que això suposa? Si se’m per­met el joc expres­siu dels mots, es tracta que, a l’espe­rit del can­taire, s’hi afe­geixi el pro­gres­siu rigor del can­tant.

Aquest lli­bre pot fer un bon ser­vei per a pren­dre consciència d’aquesta doble con­dició.