En Terri parlava de vostè

Aquesta set­mana s’ha cele­brat el desè ani­ver­sari de la mort de García Márquez. El seu nom em ve a tomb arran, és clar, d’en Ter­ri­ca­bras. En Terri, com li deien els amics, hau­ria pogut ser per­fec­ta­ment el “savi català” al qual es refe­reix el premi Nobel a Cien años de sole­dad. La seva capa­ci­tat intel·lec­tual estava uns anys llum per sobre de la mit­jana, era un pen­caire de mena i tenia res­posta per a tot, o gai­rebé tot.

No vaig ser-ne alumne però en conec algun que el va gau­dir, tot i que pri­mer em va enga­nyar dient que els feia la pri­mera classe en ale­many per espan­tar-los. De capa­ci­tat no n’hi hau­ria fal­tat. Podia par­lar de Witt­gens­tein i el pen­sa­ment crític les hores que calgués no només en ale­many, sinó també en francès i en anglès. He par­lat amb en Joan Vergés, direc­tor de la càtedra Fer­ra­ter i Mora i un dels seus alum­nes més avan­tat­jats. Admet que tots sor­tien de l’aula amb la mateixa idea. Era un pro­fes­sor extra­or­di­nari, diver­tit, entu­si­asta, apas­si­o­nat i sagaç.

Podia sem­blar sovint un mes­tre dels de la vella escola quan trac­tava els alum­nes i molta gent del seu entorn de vostè i de vós. Aquesta mos­tra de res­pecte màxim explica també part del seu pen­sa­ment. Són tan impor­tants les coses que es diuen com la forma com es diuen. “El pen­sa­ment és llen­guatge!”, em recorda Vergés.

Sem­pre s’han de com­prar lli­bres, ho diem tots, però just dimarts vinent arriba Sant Jordi. La Cam­pana haurà de res­ca­tar del seu fons el seu volum més popu­lar, Atre­veix-te a pen­sar, del qual se’n van fer més d’una dot­zena d’edi­ci­ons i on fa un exer­cici d’eru­dició i sen­zi­llesa que ridi­cu­litza el con­cepte d’auto­a­juda, del qual rene­gava.

El seu com­promís social i polític i el salt al Par­la­ment Euro­peu el van con­ver­tir en un intel·lec­tual encara més pro­per a la gent. Quan es va pre­sen­tar, a casa no van mirar ni les sigles del par­tit. “Vota­rem en Ter­ri­ca­bras!” Per què? Perquè rere la façana de pro­fes­sor amb la qual expres­sava les seves idees no podia ama­gar de cap manera que era sobre­tot una gran per­sona. A banda d’intel·ligent, era llest, que no són sem­pre coses que van jun­tes. Gràcies a aquesta segona capa­ci­tat s’explica el for­mi­da­ble lle­gat que suposa tot el que va fer per a la UdG fins i tot quan aquesta uni­ver­si­tat encara no exis­tia.