Pedro i Rafael

Després de cinc dies en què tots els ana­lis­tes bus­ca­ven argu­ments per mirar de pre­veure què podria fer Pedro Sánchez –tot i que m’hi jugo un pèsol que bona part de la ciu­ta­da­nia, més enllà de les xar­xes soci­als, estava més pre­o­cu­pada per si dilu­vi­ava o no el cap de set­mana–, al final el pre­si­dent del govern d’Espa­nya anun­cia que es queda, donant la raó a totes aque­lles que pensàvem que com a estra­teg a Sánchez no hi ha qui el gua­nyi. Amb la carta de dime­cres es va apo­de­rar del relat, agradi o no, i con­ti­nu­ant al càrrec ha dei­xat l’opo­sició –que ja donava per fet que ple­gava– tan des­col·locada com els fans de Lost a l’últim capítol. És cert que ara li podran retreure el cop d’efecte, però ja no li vindrà d’aquí. Per als seus torna a ser un gua­nya­dor i, de pas­sada, segur que ha arre­ple­gat unes quan­tes sim­pa­ties més expli­cant com n’està, d’ena­mo­rat de la seva dona, que la cosa romàntica sem­pre agrada a par­tir de cer­tes edats.

Men­tre espe­rem com con­ti­nua el pano­rama polític i qui­nes con­seqüències té en la cam­pa­nya elec­to­ral cata­lana, recu­pero la llista dels espa­nyols més rics segons la revista For­bes. El pri­mer, ja fa temps que ho sabem, és Aman­cio Ortega, gràcies a la roba d’Indi­tex que fa que mig món vagi ves­tit igual. El segon, Rafael del Pino Calvo-Sotelo, és el pre­si­dent de Fer­ro­vial, amb una for­tuna valo­rada en 12.275 mili­ons d’euros. Sánchez i Del Pino no són espe­ci­al­ment amics. L’empre­sari va car­re­gar con­tra el govern del PSOE i Sumar recla­mant un “mer­cat labo­ral, mer­can­til i fis­cal” més favo­ra­ble (per als empre­sa­ris, s’entén). I Sánchez li va dir de tot menys maco quan l’any pas­sat Fer­ro­vial va mar­xar als Països Bai­xos. És evi­dent que dar­rere Feijóo i els seus amics ultres hi ha els grans empre­sa­ris, que són els que més devien pre­gar per la dimissió. Sobre­tot després del que Sánchez va dir a Davos al gener: els va ins­tar a atu­rar l’onada reac­cionària i els va adver­tir que les polítiques neo­li­be­rals són suïcides, perquè sense estat del benes­tar les empre­ses col·lapsen. M’hi jugo un altre pèsol que no els va agra­dar gens sen­tir-ho.