Cecs a l’escola

Una escola de Suïssa és el cen­tre, aquest curs que és a punt d’aca­bar, d’una experiència que pro­ba­ble­ment no té pre­ce­dents. Entre els seus dos-cents alum­nes n’hi ha cinc –una noia i qua­tre nois– que són cecs. Cinc col·legi­als que s’han inte­grat total­ment a la vida de l’escola, que seguei­xen el curs amb nor­ma­li­tat i que també par­ti­ci­pen en les excur­si­ons, acti­vi­tats espor­ti­ves i gimnàsti­ques, etc.

Els pro­fes­sors, espe­ci­al­ment els de matemàtiques i de ciències, s’han vist obli­gats a fer un esforç suple­men­tari pel fet de tenir alum­nes invi­dents, perquè els calia fer-se enten­dre sense poder uti­lit­zar els recur­sos visu­als, com la pis­sarra o les dia­po­si­ti­ves. També és interes­sant de saber que entre pro­fes­sors i alum­nes s’han hagut d’esta­blir rela­ci­ons basa­des en la con­fiança: a l’hora dels exàmens, els alum­nes cecs reben unes cas­set­tes i res­po­nen les pre­gun­tes fent ser­vir una màquina d’escriure, en una sala on es tro­ben sols. Per a l’estudi de cada dia dis­po­sen d’alguns ins­tru­ments espe­ci­als: màquina d’este­notípia Brai­lle quan han de pren­dre notes, màquina d’escriure Brai­lle per a pas­sar-les en net, fulls espe­ci­al­ment dis­se­nyats per a la geo­me­tria i la geo­gra­fia, i fins i tot una cal­cu­la­dora.

Els pro­fes­sors s’han com­promès a no fer cap diferència de tracte, evi­tant sobre­tot d’afa­vo­rir els invi­dents. I diuen que els edu­ca­dors han que­dat agra­da­ble­ment sor­pre­sos per l’acti­tud dels com­panys de classe dels invi­dents, que trac­ten els cecs amb molta natu­ra­li­tat i fan que se sen­tin –al revés del que els passa fora de l’escola– com per­so­nes no minusvàlides. L’èxit de l’experiència no ha emboi­rat el cap dels direc­tors del col·legi, que al meu enten­dre han pres una decisió molt sàvia: no accep­tar més de cinc alum­nes invi­dents alhora, per tal de poder garan­tir una inte­gració harmònica.

Un cop asse­nya­lat el caràcter tan cons­truc­tiu d’aquesta ini­ci­a­tiva, vol­dria fer un comen­tari al fet que hagi sorprès els edu­ca­dors la bona reacció dels com­panys dels invi­dents. No com­par­teixo del tot la seva sor­presa. L’experiència és tan nova i tan “dramàtica”, per dir-ho així, plan­teja un pro­blema de consciència tan impor­tant i tan clar, que els col·legi­als sen­ten des­per­tar en el seu inte­rior l’impuls de la gene­ro­si­tat humana. Aquest impuls –que tots tenim més o menys soter­rat– ten­deix per desgràcia a mani­fes­tar-se només en casos extrems. La seva apa­rició en la vul­ga­ri­tat de la vida diària és molt més rara. O sigui, no m’estra­nya que els alum­nes se sen­tin soli­da­ris dels com­panys invi­dents, però m’estra­nya­ria molt saber que el tracte que man­te­nen, entre ells, els qui hi veuen, els “nor­mals”, s’ha trans­for­mat també en un tracte de com­prensió. Penso que Hans deu mofar-se del nas d’Elsa, i que Ludwig deu ferir sovint Ernest recor­dant-li la forma de les seves ore­lles o la seva baixa esta­tura. En la “nor­ma­li­tat”, és difícil ado­nar-se del mal que podem fer als altres, men­tre que en l’excep­ci­o­na­li­tat som capaços d’enten­dre el bé que podem fer.