El gat de Schrödinger

Seguint les lleis de la mecànica quàntica tra­di­ci­o­nal, el procés –altra­ment dit camí utòpic cap a la inde­pendència– estava viu i alhora mort. Men­tre no obríem la caixa, com en el famós expe­ri­ment de Schrödin­ger, la nos­tra obser­vació no podia demos­trar al cent per cent ni una cosa ni l’altra. En el precís moment d’obrir-la hem sabut, per bé o per mal, que el gat, o sigui el procés, ha pas­sat a estar mort.

La caixa, és clar, són les urnes de diu­menge. La rea­li­tat, encara que siguin els adver­sa­ris els que la mag­ni­fi­quin de forma més severa, és que aque­lla ener­gia que el 2012 es va trans­for­mar en una cosa prou pode­rosa per can­viar el nos­tre món ha esde­vin­gut un poder innocu.

Ara bé, també hi ha la cone­guda inter­pre­tació del mul­ti­vers. Hi pot haver un món dife­rent, que s’ha rami­fi­cat del nos­tre, en què con­vi­uen un gat viu i el mateix gat mort en una dimensió dife­rent. O sigui Cata­lu­nya tal volta, en un uni­vers dife­rent, va esde­ve­nir real­ment inde­pen­dent l’octu­bre del 2017.

Les rami­fi­ca­ci­ons poden ser infi­ni­tes. Sovint m’entra mal­de­cap quan lle­geixo alguna d’aques­tes supo­si­ci­ons, totes basa­des en un marc teòric. Hi ha encara una ter­cera i més peri­llosa rea­li­tat. Aquells que vivint en aquest uni­vers, el de les elec­ci­ons de diu­menge, es pen­sen que viuen en un altre, el del 2017.

Després del que hem vis­cut aquests anys de llui­tes des­pi­e­ta­des, encara es fan pro­cla­mes a la uni­tat i es con­si­de­ren noves juga­des mes­tres. Cer­ta­ment amb la ciència a la mà, com va teo­rit­zar Ein­stein, podem viat­jar fins i tot al pas­sat si ets més ver­ti­ginós que la velo­ci­tat de la llum. Però encara no tenim la màquina, i ell ja ens va adver­tir d’un detall relle­vant de la con­dició humana: “Només hi ha dues coses infi­ni­tes al món, l’estu­pi­desa i l’uni­vers. I d’això segon no n’estic segur.”