Una casa de parts

Hi ha llocs que hau­rien de ser tem­ples. No pas per la seva con­nexió amb els Déus, sinó per la seva capa­ci­tat de pro­te­gir i acom­pa­nyar la nos­tra inti­mi­tat, sobre­tot en els moments en què la vida ens afli­geix. Són escas­sos els llocs que dis­po­sen de la qua­li­tat de cus­to­diar les feri­des i de curar el dolor. En el millor dels casos, un hos­pi­tal hau­ria de ser pre­ci­sa­ment això, un indret on reco­llir-nos i aga­far el valor neces­sari per fer front a la vida, i també per crear-la.

L’hos­pi­tal Uni­ver­si­tari Joan XXIII és a punt de fina­lit­zar la trans­for­mació com­pleta de la sala de parts per con­ver­tir-la en una “Casa de Parts”. Aquest canvi forma part de la pri­mera fase de la recons­trucció del parc sani­tari, que cul­mi­narà el 2029. El con­se­ller de Salut, Manel Bal­cells, va expli­car que es trac­ta­ria d’un recinte res­pectuós cap a les dones i que repro­dui­ria, alhora, un espai més fami­liar equi­pat d’una banyera de parts, esto­re­tes, llits dobles, nevera i micro­o­nes. Una casa de parts per pro­te­gir la inti­mi­tat de les mares; una casa de parts per com­pren­dre el part de cada dona; un tem­ple des d’on rebre els que venen.

Tot i que la notícia és extra­or­dinària, cal adver­tir que el nom no fa la cosa i que, per tant, serà impor­tant esca­tir si aquesta meta­mor­fosi anirà asso­ci­ada a altres neces­si­tats pro­cras­ti­na­des. Seria un des­propòsit que la lici­tació es des­lligués dels can­vis que van més enllà dels mobles, com l’incre­ment del nom­bre de lle­va­do­res o la dig­ni­fi­cació dels pro­to­cols d’atenció a les dones abans, durant i després del part.

Assis­tir al part i donar la ben­vin­guda neces­sita presència i temps, dos prin­ci­pis que mai apa­rei­xen als pro­gra­mes elec­to­rals però que cons­ti­tu­ei­xen, en essència, l’eix ver­te­bra­dor de les cures. I no única­ment de les cures sinó també de la nos­tra manera de rela­ci­o­nar-nos amb els altres. En un món on la imme­di­a­tesa crema el temps i la pressa és un deliri col·lec­tiu que des­tru­eix la presència, no resulta estrany que mol­tes mares –cada dia més– triïn parir a casa, dei­xant-se guiar per pro­fes­si­o­nals que donen la tota­li­tat del seu temps i de la seva presència. Una casa de parts des d’on inau­gu­rar una vida nova, una relació nova amb el món. Una casa de parts per garan­tir la dig­ni­tat de cada mare i de cada família, sigui com sigui aquesta mare i aquesta família.

És per tot això que un hos­pi­tal hau­ria de ser un tem­ple: un lloc que no fos fron­tera ni punt de con­trol sinó un canal immu­ta­ble, un arc de tri­omf, que donés pas a la vida. A saber, res millor que un part per cons­ta­tar que por­tem el segell dels can­vis dins nos­tre, i que la força de la vida és incon­te­ni­ble... Davant la indi­ferència, res millor com una Casa de Parts al cor de Cata­lu­nya.