El somriure pensarós

Encara guardo la gra­vació en què la Miquela París, a punt de fer cent anys, recita un poema que comença: “14 d’abril, ben­vin­gut sies”, i con­clou: “Quan vam enten­dre que eren senyals de glòria i lli­ber­tats / Cata­lu­nya es vestí de gala per cele­brar la teva entrada tri­om­fal”. Fa poc el vaig tor­nar a escol­tar. Va ser quan el seu net Jordi em va avi­sar que el dia del seu 103è ani­ver­sari la Miquela ens havia dei­xat. L’àvia cen­tenària havia dit el vers, acot­xada en la seva butaca negra, com un infantó que s’enfila a la cadira la sobre­taula del dinar de Nadal, i amb el caparró enga­la­nat amb la gorra frígia. Era una res­posta espontània, amb la innocència de la vellesa, però un regal valuós, com tots els que ens fa la memòria; un esclat de sol després d’una tarda plu­josa. Li havia dema­nat pels seus records d’una República efer­ves­cent i eva­nes­cent i d’un dia de febrer del 1936 a Banyo­les fixat en la història gràcies a l’ull fotogràfic de Rafael Vilar­ru­bias, el qual va fer clic quan la Miquela i les seves ami­gues som­re­ien rere la pan­carta La gent d’ordre som nosal­tres cele­brant així la victòria del Front d’Esquer­res. És una foto­gra­fia que s’ha fet icònica perquè amb els anys i els desen­ganys miti­fi­quem repúbli­ques tan efer­ves­cents com eva­nes­cents. I perquè és una repre­sen­tació més, tan repe­tida com efec­tista, amb les dues noies a punt d’enlai­rar les ban­de­res, del qua­dre de Dela­croix de la Lli­ber­tat guiant el poble.

La “Lli­ber­tat” del som­riure pen­sarós és la Maria Oli­ve­ras i Aurich. El seu pare Josep era blan­quer i regi­dor del PSUC i el 1934 va ser empre­so­nat pels fets d’Octu­bre. Durant la guerra, la família va aco­llir infants ara­go­ne­sos refu­gi­ats i la Maria, com a mem­bre de la Unió de Dones, orga­nit­zava recap­tes, cosia roba o feia d’infer­mera voluntària. La presó de Girona la va dei­xar en un estat de salut pre­cari. I el 1939, com tots els que van fer una rat­lla entre dues vides, se’n va anar a Bar­ce­lona. Hi va morir el 2 d’agost del 2008 als 88 anys. No hi ha nets que m’ho expli­quin, ni fills, però sí un parent, Lluís Barba i Oli­ve­ras, que en pre­serva el record. M’envia una foto en què som­riu amb timi­desa ado­les­cent. El febrer del 1936 va aga­far una ban­dera i es va diri­gir cap a l’ajun­ta­ment en una acció tan reso­lu­tiva com impul­siva, com quan la Miquela, en l’epíleg de la vida, va reci­tar un vers repu­blicà. Una natu­ra­li­tat que les ha fet trans­cen­dir.