Som una societat pornogràfica

El títol d’aquesta columna no pretén dir que ens hàgim recon­ver­tit tots o una bona majo­ria de nosal­tres en actors i actrius porno i esti­guem pro­ta­go­nit­zant amb una certa freqüència cinema per a adults, ja sigui en la versió pro­fes­si­o­nal o l’ama­teur. Tam­poc tinc la intenció de fer una anàlisi exhaus­tiva del con­sum que fa cadascú d’aquest gènere, ni vindré a dir que el cinema por­nogràfic té la culpa de la majo­ria dels mals de la soci­e­tat, bàsica­ment perquè no ho penso així, encara que sí que és cert que hi ha molt de marge de rec­ti­fi­cació i millora, sobre­tot si mirem cap als menors. Si vinc a defen­sar que actu­al­ment som una soci­e­tat por­nogràfica és perquè hem arri­bat a un límit en què es pot fer aquest símil atès que no reser­vem cap infor­mació per a la nos­tra inti­mi­tat i hem reve­lat, a molts espec­ta­dors que ni tan sols sabem qui són, fins a l’últim detall de la nos­tra forma de viure, ser o pen­sar. No hi ha fil­tres, tot queda al des­co­bert, i ja hi té accés aquell que ho vol. Les nos­tres dades estan escam­pa­des per tot arreu i ens hem venut a cost zero la nos­tra tra­jectòria. I ni tan sols ens pre­o­cu­pem de saber qui ens espia. Anem accep­tant tot el que ens dema­nen per poder avançar en un tràmit, o per poder fer una con­sulta, i ara, no ens enga­nyem, ja som esclaus de les dades mas­si­ves. Anem tard, sobre­tot perquè quan pro­nunciàvem el nom d’una ciu­tat i als pocs segons ens apa­rei­xia al mòbil publi­ci­tat d’un hotel d’aquell indret, o quan desit­ja­ves “salut” a algú que ester­nu­dava i als tres segons Goo­gle et selec­ci­o­nava les foto­gra­fies del mòbil rela­ci­o­na­des amb aquest àmbit –curi­o­sa­ment aque­lles en què apa­rei­xia una copa de vi o una cer­vesa– ens feia tanta gràcia que ho explicàvem com l’anècdota de la set­mana.