Contra xifrada
Francesc Muñoz Dorado
Un tren de solucions
Hi ha camions de mercaderies que fan part del seu trajecte fora de l’asfalt, muntats en un tren; són les anomenades autopistes ferroviàries, una opció més econòmica, més sostenible, que evita accidents, descongestiona les carreteres i facilita la vida als camioners, una professió dura i amb poc relleu a casa nostra. Però allò que en molts països europeus és un servei rutinari suposa una excepció al sud dels Pirineus. I la raó que sovint s’esgrimeix per explicar-ho és la rigidesa del tren per posar en el mercat una oferta competitiva i que s’adapti als estàndards i les necessitats de la logística actual, és a dir, que sigui fiable, transparent i àgil. Partint d’això, es basteix tot un argumentari per explicar per què la taxa del tren en el transport de mercaderies és tan pobra a Catalunya.
Ara, un llibre de l’historiador i estudiós del ferrocarril Joan Carles Salmeron intenta contrarestar aquesta mala fama: “És una vergonya la taxa ferroviària que tenim, i no la podem atribuir a la rigidesa del ferrocarril; els que som rígids som nosaltres, veient-ho tot d’aquesta manera tan difícil”, afirma.
La descarbonització ferroviària. Present i futur de la logística a Catalunya recull tot un seguit de solucions i tecnologies que ja s’apliquen a la resta d’Europa i que fan del tren un mode molt potent per a la logística, i que es podrien copiar a Catalunya. Les autopistes ferroviàries són una d’aquestes solucions, però també destaquen com a peça clau per a l’actualització del model les modernes estacions o terminals logístiques intermodals que ja funcionen en molts països i que res tenen a veure amb les equivalents a l’Estat espanyol: “Aquí no deixen de ser unes vies en un descampat,” afirma. “Les terminals han d’estar ben dissenyades, ateses per bons professionals i oferir bons serveis, per poder recuperar trànsits que s’han perdut”, subratlla Salmeron, que ha trobat bons referents on emmirallar-se en altres països. A Catalunya, la futura terminal de la llera del Port de Barcelona és un bon exemple si no fos perquè els accessos van tard.
Més enllà de la infraestructura, el llibre també destaca material mòbil com ara les noves locomotores duals, que funcionen amb electricitat i dièsel per a petites distàncies i que són difícils de trobar a Catalunya. Pot semblar una contradicció apostar per aquest tipus de motors quan el camí és descarbonitzar el transport, però la realitat és que fa més versàtil el tren, que es pot acostar fins a molls de càrrega de grans empreses o del port, espais on electrificar és car o molt complicat tècnicament. L’alternativa seria posar una locomotora extra per només un quilòmetre, i això pot ser clau per descartar el tren. “FGC, Renfe o privats haurien de comprar aquestes locomotores duals ara i començar-les a fer servir”, diu l’historiador.
