Qui no carda a Olot...

Hi ha fites en la història de la huma­ni­tat que pel sim­ple fet de ser locals no trans­cen­dei­xen en la mesura i la importància que cor­res­pon­dria. Així com per exem­ple va fra­cas­sar l’espe­ranto allà on ara vol tri­om­far l’ano­me­nada intel·ligència arti­fi­cial amb el seu tra­duc­tor simul­tani, pot­ser ens con­vin­dria valo­rar la capa­ci­tat d’un ter­ri­tori semàntic i geogràfic –la Gar­rotxa– que ha sabut con­ce­dir a un únic verb, car­dar, un ús tan uni­ver­sal com gai­rebé metafísic. És impres­si­o­nant com en aquesta rea­li­tat paral·lela, enmig d’un entorn de vol­cans ador­mits i fage­des enal­ti­des, un tant es pot car­dar un cafè com un bany, una pas­se­jada com un entrepà, una mig­di­ada com un rot. Exem­ple modèlic d’estalvi en matèria lingüística. Perquè més enllà de car­dar la llana també es pot car­dar un forat, una gleva o una coça; així com car­dar-se del mort i de qui el vet­lla, del qui té poc com del qui té massa, del que s’exhi­beix com del que s’amaga. Pot­ser deri­vat del seu vul­ga­risme copu­la­tiu, el terme car­dar es repro­du­eix fins a l’infi­nit tant de manera pre­ven­tiva –“no em car­daràs pas”– com com­ba­tiva –“et car­daré un mas­te­got”–, per excla­mar sor­presa –“no car­dis”– o un estat de der­rota –“estic car­dat”. Con­ver­tit en comodí i en tòpic, el verb en qüestió també per­met llicència per ser emprat en qüesti­ons artísti­ques i ara, amb el lli­bre ;Punk-i-coma;, de l’olotí Lluís Riera Callís, entre les mans, m’avinc a dir que carda uns poe­mes que són un retrat imme­diat de la pur(t)a vida. Una col·lecció de ver­sos de rima lliure, quan no lli­bertària, engen­drats al baix ven­tre i mode­lats a l’occi­pi­tal, o era a l’inrevés? Els va pre­sen­tar fa uns dies en aquesta llar d’aco­llida con­tra­cul­tu­ral que és El Ran­tell de la Bis­bal d’Empordà i ho va fer en com­pa­nyia del seu amic begu­renc Adrià Pujol. Mar i mun­ta­nya. Però és que Lluís Riera no tan sols carda poe­mes amb què es carda de l’esta­blish­ment olotí humà i pai­satgístic i d’ell mateix; sinó que, com a pas­tis­ser d’ofici, carda una xoco­lata que, jun­ta­ment amb els seus escrits, pro­du­eix un retro­gust al pala­dar i un pes­si­go­lleig a les papil·les que et dei­xen a punt per a l’èxtasi. És com la sen­sació defi­ni­tiva i con­clo­ent d’un punt, posat en qüestió per la pausa i l’advertència de con­tinuïtat d’una coma. I així és com ens deixa. Ben car­dats.