Reconeguem tots l’estat palestí

Que el reco­nei­xe­ment de l’estat palestí ofi­ci­a­lit­zat ahir pel govern espa­nyol no és un fet mera­ment simbòlic ho demos­tra la reacció irada de les auto­ri­tats isra­e­li­a­nes. La decisió, adop­tada de forma simultània amb Irlanda i Noru­ega, s’afe­geix als altres 142 països que ja reco­nei­xen l’estat palestí, i això és jus­ta­ment el que més tem l’exe­cu­tiu encapçalat per Ben­ja­min Neta­nyahu: l’efecte dominó. El pas que ha fet el govern de Pedro Sánchez com­porta algu­nes con­tra­dic­ci­ons, per exem­ple amb el reco­nei­xe­ment pen­dent de Kosova o el canvi de cri­teri envers el dret a l’auto­de­ter­mi­nació del poble sah­rauí, però almenys va en la direcció cor­recta mar­cada el 1947 ni més ni menys que per les Naci­ons Uni­des. Men­tres­tant el Par­tit Popu­lar ha per­dut una altra ocasió de demos­trar lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i, en lloc de fer front comú amb el govern espa­nyol en coherència amb les rei­te­ra­des pre­ses de posició exhi­bi­des per José María Aznar, Mari­ano rajoy o el mateix Alberto Núñez Feijóo, opta per tom­bar-s’hi d’esquena amb l’argu­ment que ara no és el moment. En això tenen raó, perquè el reco­nei­xe­ment no s’havia d’haver fet ara sinó molt abans, el 1947, quan va mar­car el camí l’ONU, o el 1988, quan el Con­sell Naci­o­nal Palestí va cons­ti­tuir l’estat des de l’exili a Alger.

Les pre­ses de posició a favor de donar als pales­tins una enti­tat esta­tal no van, en con­tra del que tos­su­da­ment inter­preta el govern de Neta­nyahu i alhora des­men­teix el govern de Sánchez, sinó a favor d’una solució nego­ci­ada que forçosa­ment ha de comp­tar amb inter­lo­cu­tors acre­di­tats. En aquest sen­tit, cal insis­tir que l’atac ter­ro­rista per­pe­trat el novem­bre pas­sat per Hamàs en ter­ri­tori isra­elià durant l’ano­me­nat Dis­sabte Negre va ser una sal­vat­jada sense cap jus­ti­fi­cació. Però el que ha vin­gut després, amb vint-i-cinc mil pales­tins morts sota les bom­bes i deu mil més per iden­ti­fi­car, segons l’OMS, està dei­xant Israel en una situ­ació cada vegada més solitària i més insos­te­ni­ble. Perquè no es pot com­ba­tre els atacs ter­ro­ris­tes amb una guerra que s’acar­nissa en les vícti­mes civils col·late­rals. I, sobre­tot, no es pot con­fon­dre interes­sa­da­ment Hamàs amb tot el poble palestí.