La noia rossa

La noia rossa s’ha abraçat a la música amb la mateixa força que la buguenvíl·lea s’arrapa a la barana. Qui fa la foto no veu les esgar­rin­xa­des d’un balcó a mercè d’un arbust entor­to­lli­gat i que ha per­dut el blanc olorós i llustrós d’aca­bat de pin­tar. La buguenvíl·lea no deixa i treu les urpes: les espi­nes pro­te­gei­xen les flors magen­tes de les mans que volen haver-les. És tan senyora que sap com fer-se cobe­jar: de la mateixa manera que un floc de cabell que s’escapa de la cua d’una cabe­llera rossa, per rebel·lia natu­ral i no per impo­sició de la laca i dels dits de l’esti­lista; així es des­maia la buguenvíl·lea davant el via­nant que hi passa per des­sota, com si el volgués ungir amb una flo­ració en ple­ni­tud. A la noia de la cabe­llera rossa li agrada la pur­pu­rina però també bri­lla quan canta folk, que és com va començar amb setze anys i duent els blens ondu­lats amb un rínxol per­fecte de Miss Ame­rica. Sem­pre amb ver­mell als lla­vis, és una deessa lírica, una cam­pe­rola bohèmia, la mes­tressa del circ…, una diva que no és només una foto pode­rosa, una estètica medi­tada en un des­patx, un ble que li peto­neja el coll. La noia rossa viu el seu esclat fúcsia, que no és un renai­xe­ment més: són mol­tes esgar­rin­xa­des a la barana però són les urpes arra­pa­des les que la sos­te­nen. Hi ha d’haver una estruc­tura que ens enlairi perquè puguem bri­llar, de fúcsia o de pur­pu­rina, i ja faci anys que els cabells no siguin ros­sos.