Opinió

Mirades

En Jaume Pol Perera, “el Rap”

Va ser tècnic de Ràdio Girona i un personatge del món del futbol, on va ser jugador i entrenador i membre de la Penya Doble Set

Reme­nant papers amb motiu del norantè ani­ver­sari de Ràdio Girona, em vaig ado­nar que tal dia com avui fa 19 anys que va morir Jaume Pol Perera. Tenia 87 anys i havia nas­cut el 1917 a Bar­ce­lona, tot i que amb 3 anys ja va venir a viure al barri de Pedret de Girona. En Pol es va con­ver­tir al llarg dels anys en un per­so­natge de Girona perquè va tocar mol­tes tecles i va estar al dar­rere de mol­tes ini­ci­a­ti­ves, la majo­ria rela­ci­o­na­des amb el món de la ràdio i el fut­bol. Amb motiu de la seva mort, Narcís-Jordi Aragó, que l’havia trac­tat a Ràdio Girona, va escriure d’ell a la Revista de Girona que sem­pre havia estat “jove d’espe­rit, des­pert, inquiet, irònic, nerviós, hiperac­tiu i sem­pre dis­po­sat a afa­vo­rir una causa”. El defi­nia bé, perquè era tot això i mol­tes més coses i també perquè li agra­dava par­lar de tot, també de política, espe­ci­al­ment pel que feia referència als països de l’Est.

En Jaume va per­dre el pare quan tenia 9 anys. Va estu­diar al Bru­guera i als Sale­si­ans. A par­tir dels 11 anys va tre­ba­llar en una espar­te­ria, de cobra­dor d’auto­bu­sos, en una empresa de nique­lat­ges i, després de la guerra, en una fari­nera i fent d’elec­tri­cista a mol­tes cases del nou barri de Sant Narcís, on va anar a viure amb la seva dona, Rosa Aliu, i les seves filles, Pilar i Rosa Maria. Final­ment va entrar a Ràdio Girona el 1952. Hi col·labo­rava des de molt abans, en les retrans­mis­si­ons o arre­glant apa­rells dels socis de l’emis­sora. El seu germà gran, Paco Pol, era el cap dels ser­veis tècnics. En Jaume va tre­ba­llar com a tècnic al cen­tre emis­sor de Sarrià de Ter i als estu­dis del car­rer de la Força i Pom­peu Fabra, on es va jubi­lar el 1982.

Tenia tota una altra vida lli­gada al fut­bol. Va jugar al seu barri, Pedret, i també en el Salt, i el Bla­nes. Durant la mili el va fit­xar el Depor­tivo de la Coru­nya, a pri­mera divisió, i després el Sala­manca. Era un extrem ràpid i nerviós. De tor­nada va pas­sar per l’Anglès, el Palamós, el Pala­fru­gell, el Bis­ba­lenc, l’Albons, l’Escala i el Cassà, on es va reti­rar. Va jugar fins als 71 anys. Sem­pre expli­cava que el pri­mer par­tit de fut­bol sala a l’Estat es va jugar a la Devesa el 2 de juny de 1961 orga­nit­zat per ell. Deia que, si no era així, ningú li ho havia des­men­tit. I també va estar sem­pre lli­gat a la Penya Doble Set. Ja era de la Penya Neu­rastènics, amb seu al Cafè Norat i a Can Montaña, i tenia motiu propi, “el Rap”. No va jugar amb el Girona, però sí que era en l’equip de giro­nins que a Vista Ale­gre va jugar el pri­mer par­tit després de la Guerra Civil con­tra un grup de mili­tars fran­quis­tes vic­to­ri­o­sos. I els van gua­nyar en el que Qui­met Por­tell va defi­nir com “la pri­mera der­rota dels fran­quis­tes després de la guerra”. També va ser entre­na­dor de mai­nada, espe­ci­al­ment amb la Penya Doblet Set i els seus equips for­mats també per nens que s’esta­ven a l’Hos­pici, allà al Puig d’en Roca. I va col·labo­rar amb l’Agru­pació de Vete­rans del Girona, els Maris­tes, l’Spor­ting i el GEiEG.

Té un car­rer a Girona i la seva col·lecció de ràdios és al Museu d’Història de la Ciu­tat. Estava orgullós d’haver estat volun­tari olímpic en els Jocs del 92 i por­ta­dor de la torxa. Va ser un home­not de Girona que asse­gu­rava que quan es va jubi­lar només tenia un propòsit: viure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia