Opinió

‘Un cor furtiu’

Facilita l’accés als 84 anys de vida de Josep Pla, tan densament rics

Els lec­tors de Josep Pla estem de festa major: el Dr. Xavier Pla (no són parents) acaba de publi­car una vida del grafòman de Pala­fru­gell titu­lada Un cor fur­tiu. 1.500 pàgines amb “tot” sobre el pro­sista nas­cut el 1897 i mort el 1981 i, és clar, molt del segle XX català, espa­nyol i euro­peu. I quan diem “tot”, volem dir tot el que no tro­bem en els 45 volums de l’Obra com­pleta o, atenció, tot el que cal cor­re­gir o com­ple­tar. I és que J.P. era un artista de la ploma, no un autobiògraf ni un his­to­ri­a­dor, és a dir, que en les 35.000 pàgines que ens ha dei­xat ha pogut men­tir, modi­fi­car, ama­gar..., sem­pre que literària­ment o per pudor li hagi con­vin­gut. Les cèlebres rela­ci­ons amb les dones –mitja dot­zena llarga–; els ets i uts amb altres escrip­tors, polítics, família, amis­tats –poques–; els que­fers periodístics amb col·legues i mit­jans –als vint i pocs anys ja era el cro­nista més cele­brat del país–, etcètera. Per als alt-empor­da­ne­sos, només un detall d’El cor fur­tiu: resulta que Met Mira­vit­lles, del car­rer de Pera­lada, va ser un pre­ten­dent insis­tent –pas­sin-me la rima– d’Adi Enberg abans que la bella filla del cònsol danès fos la pare­lla de més llarga durada de l’autor d’El qua­dern gris, i una cosa que no està mai bé: com si fos un Màrius Cabré avant la let­tre, pre­su­meix –i pot­ser és fals– d’haver-s’hi enlli­tat.

El lli­bre de X.P. és un regal que incita a dues acti­tuds de lec­tura: el nos­tre amic Josep Valls, gran planià, que va trac­tar l’autor durant set anys i que n’ha publi­cat alguns lli­bres, va lle­gir les 1.500 pàgines d’Un cor fur­tiu en dos dies. Ser­vi­dor –i per­do­nin– se’l dosi­fica: ara estic tot just a la mei­tat perquè no em plau la idea que se m’acabi. I el que se sol repe­tir quan es tracta de la vida d’un escrip­tor: que va des­ti­nada només als que l’han lle­git, si no tot, una part. Cert, però no ben bé. Un cor fur­tiu, molt ben escrit, faci­lita l’accés als 84 anys de vida de J.P., tan den­sa­ment rics en tota classe d’experiències, afanys i con­tra­dic­ci­ons que el relat biogràfic es pot lle­gir com una mena de... novel·la?, serial? Par­lant de seri­als, si J.P. hagués estat ame­ricà, anglès o fins i tot francès, després del que ens ofe­reix X.P., segur que ja se n’esta­ria rodant més d’un que faria ombra a Down­ton Abbey i Bre­aking bad.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia