Opinió

El factor humà

Ara que plou

El Pati Llimona exposa fins dissabte una mostra sobre l’impacte de la sequera a Catalunya, per no oblidar

Aquests dies que plou, hi ha una acti­vi­tat molt interes­sant a fer a Bar­ce­lona. Ho és l’acti­vi­tat i també el lloc on es pro­posa, el magnífic espai del Pati Lli­mona, al cor de Ciu­tat Vella. A més a més, la pluja esban­dirà els turis­tes que ho omplen tot i arri­bar a aquest edi­fici que tran­sita per tots els temps de la mil·lenària capi­tal de Cata­lu­nya serà encara més fàcil.

El que s’hi pro­posa és una expo­sició que encaixa per­fec­ta­ment amb un dels trets carac­terístics de la civi­lit­zació romana que hi ha en l’ori­gen de l’edi­fici: l’aigua. Els lla­tins van domes­ti­car l’aigua, cap­tu­rant-la allà on bro­llava i con­duint-la fins on feia falta a través d’aqüeduc­tes impres­si­o­nants. Són els ante­ces­sors dels grans engi­nyers hidràulics que segles després van inven­tar la manera de con­te­nir l’aigua en grans embas­sa­ments per poder-ne dis­po­sar després, segons les neces­si­tats. Això, sem­pre que n’hi hagi, d’aigua.

I aquest és el drama, perquè tot i que aquests dies con­ti­nua plo­vent i els embas­sa­ments cata­lans van incre­men­tant reser­ves, és indis­pen­sa­ble no obli­dar la gra­ve­tat de la sequera que ha posat un nus a la gola del país, un ter­ri­tori que s’ha anat asse­cant i res­se­cant fins a arri­bar quasi a l’exte­nu­ació.

Una de les millors mane­res de con­ti­nuar pre­nent consciència de la neces­si­tat de ser curo­sos amb l’aigua i can­viar la relació que la soci­e­tat esta­bleix amb aquest ele­ment indis­pen­sa­ble per a la vida és visi­tar la mos­tra que fins al 15 de juny hi ha expo­sada al Pati Lli­mona. Cer­ta­ment, no que­den gai­res dies, però sí que des d’avui i fins dis­sabte hi ha prou pre­visió de pluja per des­car­tar qual­se­vol acti­vi­tat a l’aire lliure i deci­dir-se a anar-hi.

Amb el títol Crònica d’un miratge, Àngel García i Laura Millan retra­ten i expli­quen tota la duresa de la Cata­lu­nya col·lap­sada per la falta de pluja. És un tre­ball periodístic oportú, d’aixe­car acta de la Cata­lu­nya asse­de­gada, però també una feina que vol remoure consciències i fer evi­dent que, més enllà de si plou o no plou, el tracte que l’indi­vidu esta­bleix amb l’aigua és fona­men­tal de cara a pre­ve­nir futu­res neces­si­tats. I, cer­ta­ment, encara falta molta peda­go­gia, molta presa de consciència.

Els autors de la mos­tra han visi­tat 28 esce­na­ris, i tots expli­quen les múlti­ples cares dels efec­tes de la sequera. Han fet ús d’un dron –com també ha fet el fotògraf Josep Maria Mon­ta­ner en el lli­bre La Cata­lu­nya emer­gida– per cap­tar les imat­ges a vista d’ocell, i han bai­xat a l’immens dipòsit d’aigües plu­vi­als que hi ha sota el parc de Joan Miró de Bar­ce­lona, on la sequera és bui­dor, una gran sala de colum­nes sense aigua, com una basílica dels temps romans sense togues, ni sacer­dots ni ves­tals.

Plo­gui o no plo­gui, en aquest país tot porta a Roma. Per això, l’expo­sició ense­nya una foto­gra­fia d’un con­junt de cases de Sant Cugat del Vallès, cadas­cuna amb la seva pis­cina des­ta­cant al jardí, evo­lució moderna de l’implu­vium o les ter­mes, antic cos­tum d’anar a pren­dre el bany en un espai públic. Les ciu­tats roma­nes tenien les ter­mes públi­ques, en funció de les neces­si­tats o la població. Ara és evi­dent que la nete­dat vin­cu­lada a l’oci ha evo­lu­ci­o­nat tant que a Sant Cugat, per exem­ple, hi ha regis­tra­des 4.867 pis­ci­nes. Que si no plou, com a mínim, Déu ens agafi ofe­gats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia