Els mals usos

A Berna van fer l’any pas­sat l’ope­ració “Bústies”. Durant un mes, vint-i-qua­tre grans bústies, repar­ti­des pels bar­ris de la capi­tal suïssa, van reco­llir els sug­ge­ri­ments dels infants. Milers de nens i nenes hi van par­ti­ci­par, i no fa gaire s’ha publi­cat un informe pre­sen­tat pel depar­ta­ment d’Ins­trucció Pública i el ser­vei psi­quiàtric de la joven­tut.

Els sug­ge­ri­ments demos­tren que hi ha un tema que interessa la majo­ria d’infants: dis­po­sar d’espai per a jugar. “Jo vol­dria que a cada barri hi hagués un car­rer sense cot­xes on pogués jugar, com ho feien els nos­tres pares i els nos­tres avis”, diu una de les peti­ci­ons. Alguns con­cre­ten més el desig: poder córrer lliu­re­ment sobre la gespa, grans tobo­gans, arbres en els quals sigui permès d’enfi­lar-se, fusta per a poder cons­truir caba­nes, i hi ha qui arriba a recla­mar par­ter­res amb flors que es puguin collir. No totes les peti­ci­ons són d’aquesta mena poètica, per dir-ho així: algú denun­cia que els botons d’avís de parada i les màqui­nes automàtiques d’expe­dició de bit­llets no són acces­si­bles als infants. Tot aquest mate­rial serà ana­lit­zat, per tal de veure si algu­nes de les idees infan­tils poden dur-se a la pràctica.

Imme­di­a­ta­ment hom pensa en una cam­pa­nya bar­ce­lo­nina de “bústies” sem­blants, però ens ado­nem que Bar­ce­lona no és Berna, una ciu­tat que no arriba als dos-cents mil habi­tants. En tot cas, cal­dria con­si­de­rar la pos­si­bi­li­tat de limi­tar la cam­pa­nya a un barri i, si fun­cionés, orga­nit­zar-ne d’altres per sec­tors.

Però allò que ens desa­nima més és pre­veure com serien trac­ta­des les bústies. L’índex de civisme bar­ce­loní és depri­ment. Les pape­re­res són ter­ri­ble­ment mal­trac­ta­des, les cabi­nes de telèfons inu­ti­lit­za­bles –és impen­sa­ble que, com a Lon­dres, s’hi puguin tro­bar guies telefòniques en per­fecte estat–, les fonts i els monu­ments són pin­tats i gui­xats. Tot allò que és d’ús públic fa veri­ta­ble angúnia. Els lava­bos i els ascen­sors des­per­ten l’ins­tint d’escriure, curi­o­sa­ment, en una gent que sol tenir ter­ror a redac­tar qua­tre rat­lles en un paper. Les màqui­nes que pro­por­ci­o­nen cigar­rets, cara­mels o música –als bars– són trac­ta­des a cops.

Tres nois han pas­sat pel meu car­rer donant pun­ta­des de peu a una ampo­lla de plàstic, i l’últim xut l’ha duta fins al mig del car­rer, on s’ha que­dat espe­rant ser aixa­fada pels cot­xes.

Davant aquest pano­rama, ¿algú pot creure que les bústies per als sug­ge­ri­ments infan­tils serien res­pec­ta­des? No hi tro­baríem, per damunt de tot, xiclets mas­te­gats i llau­nes de begu­des, bro­mes de mal gust i tota mena de pro­ves del des­truc­ti­visme impe­rant?

Es parla molt dels lamen­ta­bles exces­sos d’alguns estran­gers, sovint nòrdics –i sovint, també, influïts per l’alco­hol–. El nos­tre inci­visme és menys espec­ta­cu­lar, però en certa manera més trist. Perquè no té l’expli­cació de la colla que es con­ver­teix oca­si­o­nal­ment en bàrbara: és l’inci­visme indi­vi­dual i quo­tidià, la petita i mise­ra­ble agres­si­vi­tat esde­vin­guda cos­tum.