La conveniència

Vivim sota la dic­ta­dura de la con­veniència, una tendència mes­quina d’enten­dre la nos­tra vida per­so­nal, íntima, i també política. No és fàcil pren­dre distància d’aquesta forma de cons­truir les rela­ci­ons huma­nes, forma que esdevé, alhora, el moll de totes les nos­tres fan­ta­sies. De petita a gran escala, el si convé és una fórmula que ha après a aguan­tar qual­se­vol sos­pita de con­trovèrsia moral o cog­ni­tiva. És en allò que convé on l’absurd i la cobdícia tro­ben la como­di­tat necessària per per­pe­tuar el seu deliri... La mesura d’allò que convé, de tan inter­mi­na­ble, acaba sent pro­fun­da­ment gro­llera. El més greu d’aquesta forma d’esco­llir és quan la con­veniència encapçala bona part de la nos­tra vida política i es con­so­lida, alhora, com un dogma post­mo­dern, com un ora­cle defi­ni­tiu que ordena els nos­tres actes.

El turisme és una de les for­mes del deliri que patim a Cata­lu­nya, on la con­veniència és una llei que no té cura del benes­tar emo­ci­o­nal de les per­so­nes, ni tam­poc dels recur­sos pro­pis del ter­ri­tori. El pro­blema del turisme és tan sols un símptoma d’aquest deliri endèmic. A la Costa Dau­rada, el pro­jecte del Hard Rock és la mate­ri­a­lit­zació d’un altre brot psicòtic on se’ns vol fer creure –con­tra tot prin­cipi de rea­li­tat– que una casa de jocs és el millor per a nosal­tres: per al nos­tre país, per a la nos­tra cul­tura, per a la nos­tra eco­no­mia... La sen­sació gene­ral de qui viu en la con­veniència és no poder inter­rom­pre allò que pot­ser no li convé. Com si vingués donada per un gen here­di­tari, la con­veniència es desen­vo­lupa a l’orga­nisme en forma de tolerància acrítica. Resis­tent a la incer­tesa, aquesta aprèn a per­pe­tuar-se dins del tei­xit social com un man­dat que la història impri­meix una vegada i una altra.

L’obs­ta­cle prin­ci­pal de repen­sar el turisme a casa nos­tra es troba en la creença estruc­tu­ral que el turisme és una cosa que es té –no una cosa que s’esmena i que, per con­següent, pot trans­for­mar-se–, sinó que es té i s’ha de con­ser­var, encara que sigui amb una solució de for­mol.

La cobdícia en nom del bé comú res­pon a un deliri que, lluny de pro­moure un món més sa i més just, pro­du­eix el con­trari: la influència des­me­su­rada d’empre­ses en la gover­nança de les ciu­tats, l’empo­bri­ment de la cul­tura local, la pre­ca­rit­zació dels llocs de tre­ball o l’agreu­ja­ment de les con­di­ci­ons ambi­en­tals, entre dese­nes de raons més.

Repen­sar el turisme ens hau­ria de por­tar a con­tra­res­tar el deliri de la con­veniència per donar pas a noves for­mes d’enri­quir la nos­tra terra i les nos­tres cul­tu­res, sense ape­dre­gar-les... En una de les poques entre­vis­tes que Byul-Chul Han va con­ce­dir a Bar­ce­lona, recordo quan li van pre­gun­tar què opi­nava sobre Car­les Puig­de­mont. El filòsof coreà va res­pon­dre que si l’obli­gues­sin a ser pre­si­dent sen­zi­lla­ment des­man­te­lla­ria l’aero­port, i que pro­hi­bi­ria que els cre­uers s’atu­res­sin al port. També va asse­gu­rar que pro­vo­ca­ria neva­des a les fron­te­res perquè els turis­tes dei­xes­sin de tenir ganes d’entrar-hi. Aquesta seria una inde­pendència real, va dir.