Seleccions

Si con­sul­teu en un dic­ci­o­nari el sig­ni­fi­cat del verb selec­ci­o­nar us dirà que és esco­llir d’entre un con­junt (de per­so­nes o de coses) l’opció més ade­quada per a un objec­tiu deter­mi­nat. És a dir, si faig una selecció trio allò que em convé i deses­timo el que no em va bé. La paraula selecció ve del llatí. El pre­fix se- vol dir sepa­rar i el par­ti­cipi lec­tus vol dir ‘esco­llit’. Així doncs, quan faig una selecció separo allò que he triat. La vida és una suma d’actes selec­tius. En fem contínua­ment. Tot ésser viu cons­tru­eix la seva existència a base de selec­ci­ons. Nosal­tres triem o ens trien, depe­nent del moment i de les cir­cumstàncies. Sense anar més lluny, els nos­tres joves estu­di­ants de bat­xi­lle­rat han pas­sat una prova aquest mes que, mal­grat tenir un nom ofi­cial, tot­hom la coneix com la selec­ti­vi­tat. Ara bé, si aquests dies pre­gun­teu a un veí de Montjuïc o de Sant Daniel què li recorda el verb selec­ci­o­nar o algun dels seus deri­vats, el que li ve al cap és el sis­tema de reco­llida selec­tiva de resi­dus que ha impo­sat el nos­tre ajun­ta­ment. No tinc espai per expli­car-vos com va anar la reunió de veïns de la vall. Hi eren repre­sen­ta­des una cin­quan­tena de cases. Vam escol­tar la tècnica de l’ajun­ta­ment res­pec­tu­o­sa­ment i, en aca­bat, la vam mar­ti­rit­zar amb pre­gun­tes i quei­xes. I, mal­grat tot, la culpa no és seva. No es dis­cu­teix pas el fet de reci­clar, sinó el sis­tema que han implan­tat per fer-ho. Gri­nyola en més d’un sen­tit. I a Montjuïc, no cal dir-ho. El que em té intri­gada és què faran amb algú com jo que, de tan selec­ci­o­na­dora, pro­du­eix pocs resi­dus. En zones com la vall de Sant Daniel s’ha reci­clat –selec­ci­o­nat– tota la vida. De petits, tornàvem els enva­sos dels iogurts a la botiga de can Ber­tran, portàvem les ampo­lles de cava i els papers a cal Par­ra­caire i ens arribàvem a can Vidal de les gaso­ses per can­viar les ampo­lles d’aigua amb gas. De l’orgànica, no cal par­lar-ne. El pa sec (si és que en sobrava) es mullava i es por­tava a les galli­nes de can Poa­ter o de ca la Bel. La resta del men­jar ser­via per femar. En defi­ni­tiva, reu­ti­litzàvem molt i no gastàvem gaire plàstic. Que ningú no es pensi, doncs, que bai­xaré pocs dies els cubells per dei­xa­desa meva. Sim­ple­ment, és una qüestió de cul­tura fami­liar. I no pas d’ara. En zones on hi ha hagut o hi ha page­sos s’ha reci­clat tota la vida.