Joan Ballester

Hi ha homes de pedra picada, com aquest Joan Balles­ter i Canals, que acaba de morir. Ha mort, però sense cap esquerda. Res no havia acon­se­guit d’escros­to­nar els seus angles vitals, que feien per­fecte escaire amb les seves idees.

De tant en tant, jo entrava a la seva lli­bre­ria del car­rer del Con­sell de Cent –em venia de pas­sada, cap a casa– des d’on havia posat en marxa la més incan­sa­ble acció política a favor dels Països Cata­lans. La quan­ti­tat d’adhe­sius, de fullets, de lli­bres, de viat­ges, de con­tac­tes per­so­nals, d’ope­ra­ci­ons de tota mena que devem a Joan Balles­ter és incomp­ta­ble, però penso que pot­ser sí que hauríem d’inten­tar fer-ne un balanç com­plet. La crida que Ermen­gol Pas­sola ha fet, des d’aquest diari, per a cons­ti­tuir uns Amics de Joan Balles­ter podria incloure –al cos­tat d’acti­vi­tats més “ope­ra­ti­ves”– la con­fecció d’un memo­rial deta­llat de totes les tas­ques dar­rera les quals hi havia l’impuls d’en Balles­ter. Con­cre­tar pot ser alliçona­dor.

Els qui vam començar a publi­car lli­bres cap als anys cin­quanta no podrem obli­dar el des­a­fi­a­ment públic que sig­ni­ficà la famosa “parada del Dic­ci­o­nari” que en Balles­ter posà al car­rer, dedi­cada només a lli­bres en català, ni l’apa­rició del pri­mer mapa dels Països Cata­lans, ni tan­tes i tan­tes mos­tres d’un naci­o­na­lisme exi­gent, a prova de per­se­cu­ci­ons, de mul­tes i d’incom­pren­si­ons. Era impos­si­ble estar sem­pre d’acord amb un per­so­natge del tremp i la con­tundència d’en Balles­ter, però em penso que també era impos­si­ble estar-hi en des­a­cord, i n’hem tin­gut una prova en l’acte del seu enter­ra­ment: no tan sols hi eren els més “balles­te­ris­tes”, per dir-ho així, sinó cata­lans d’una àmplia gamma d’opci­ons polítiques que, en aquell moment de “la veri­tat”, no podien, en consciència, dei­xar de retre home­natge a les veri­tats fona­men­tals que Joan Balles­ter havia encar­nat entre nosal­tres. Joan Balles­ter ha estat, en certa manera, un pro­feta que feia por de seguir, per la duresa del com­promís que dema­nava, i en la nos­tra feblesa volíem reu­nir-nos davant les seves des­pu­lles per reconèixer, almenys, que la diver­si­tat de les nos­tres raons no podia negar la raó d’en Balles­ter.

També, des del punt de vista gene­ra­ci­o­nal, hi eren els vells llui­ta­dors i una con­si­de­ra­ble i sig­ni­fi­ca­tiva colla de joves, dels quals cal espe­rar la defi­ni­tiva embran­zida del pen­sa­ment d’en Balles­ter. Ell fou qui s’avançà a rei­vin­di­car l’existència dels Països Cata­lans, amb una ener­gia que con­tra­deia les nos­tres habi­tu­als “dis­cre­ci­ons”, i la causa, doncs, que avui hi hagi un cor­rent polític que ha fet seva aquesta idea; encunyà també l’eslògan “entre tots ho farem tot”, con­vençut que entre qua­tre no farem res i que cal des­con­fiar dels qui –uti­lit­zant diver­ses for­mes, bru­tals o sub­tils– sem­pre ens han vol­gut enga­nyar.

Joan Balles­ter no enga­nyava. Hem per­dut un home deci­siu, però no hem per­dut allò que ell cons­truí en la fos­cor: un llu­minós, un sòlid punt de referència, un estel-guia per a la nave­gació d’altura.