Pedralbes

Con­fesso que del mones­tir de Pedral­bes, només en conec l’església i el recinte exte­rior. A l’església hi he estat diver­ses vega­des, i un dia que s’hi orga­nitzà un con­cert –amb gran ama­bi­li­tat per part de les mon­ges– vaig tenir l’ocasió de prac­ti­car l’antiquíssim ritual de par­lar a través del torn, típic dels con­vents de clau­sura. Men­tre escol­tava la veu de la per­sona que –invi­si­ble– havia acu­dit a l’altra banda del torn en res­posta al meu truc, em sen­tia lli­gat a un cos­tum de segles i repe­ti­dor d’un gest que havien fet, en aquell mateix indret, bar­ce­lo­nins de totes les gene­ra­ci­ons.

Part del mones­tir de Pedral­bes es pot visi­tar, però només el diu­menge –i no sé si tots– un parell d’hores al matí, i m’acuso de no haver-ho inten­tat mai. Sem­bla que final­ment es podrà obrir ínte­gra­ment al públic, i és de supo­sar que l’adopció d’un horari més ampli n’afa­vo­rirà la visita. La notícia que l’Ajun­ta­ment ha des­ti­nat més diners a les obres ja molt avançades del nou mones­tir –on s’ins­tal·larà la comu­ni­tat de cla­ris­ses– fa pen­sar que serem la pri­mera gene­ració, d’ençà del 1326, que tindrà accés lliure a aquest monu­ment extra­or­di­nari, un dels més impor­tants i un dels més des­co­ne­guts d’Europa.

En aquest indret hi havia el mas Pedral­bes –els bar­ce­lo­nins hau­rem d’apren­dre a pro­nun­ciar “pa-dral­bes” (i “bal­mas” = Bal­mes) per coherència amb “casas”-cases, “ter­ras”-ter­res, etc.– i la reina Eli­senda de Mont­cada hi fundà un mones­tir que imme­di­a­ta­ment adquirí gran volada, perquè fou dotat amb grans recur­sos econòmics i hi entra­ren mon­ges que eren filles de nota­bles famílies bar­ce­lo­ni­nes. Això va per­me­tre de cons­truir un vast con­junt monu­men­tal, i encara més: com que es va fer de pressa, s’acon­seguí una uni­tat d’estil per­fecta, de manera que és un exem­ple excep­ci­o­nal del gòtic català. Quan en des­co­bri­rem el claus­tre –que les foto­gra­fies no poden reco­llir ínte­gra­ment– ens que­da­rem parats, per les seves dimen­si­ons i la super­po­sició dels tres pisos. Una altra peça fora de sèrie és la cape­lla de Sant Miquel, com­ple­ta­ment deco­rada per les pin­tu­res murals de Fer­rer Bassa, del segle XIV.

Fa temps es va dir que part del mones­tir, un cop cedit a la ciu­tat, es con­ver­ti­ria en museu on es dipo­si­ta­rien obres d’art. És un valor afe­git que li escau, però encara que no hi hagués “res més” que “les pedres”, l’al·lici­ent seria prou poderós. Cal tenir en compte, a més, que es tracta d’un con­junt extra­or­dinària­ment ben con­ser­vat, ben a l’inrevés de tants monu­ments cata­lans.

Convé d’acce­le­rar el procés d’incor­po­ració del mones­tir de Pedral­bes al patri­moni ciu­tadà, i quan s’hagi acon­se­guit dis­po­sa­rem d’un altre punt bar­ce­loní –el Museu d’Art de Cata­lu­nya, el Museu Picasso, la Sagrada Família…– d’interès uni­ver­sal. Durant segles l’hem tin­gut, sense tenir-lo, aquí mateix, i la data de la “des­clau­sura” caldrà asse­nya­lar-la –com diu el mateix nom del mones­tir– amb pedra blanca.